Estefania Blanes és la cap de llista en la candidatura de Guanyar Alcoi a les eleccions municipals del 24 de maig. A continuació et presentem algunes curiositats sobre la nostra candidata:
1. Nascuda a Alcoi el 9 de setembre de 1976, de mare de Jaén i pare alcoià.
2. Casada dues vegades pel seu company en el grup municipal Paco Agulló. Amb la seva parella Pedro tenen dos fills, Pau de 4 anys i Noa de 2.
3. Els seus primers anys d’infància els va viure entre el carrer Sant Rafael i la caseta que els seus avis tenien a la Riba que s’accedeix per la Font del Vidre.
4. Com que no es podien permetre anar de vacances quan era menuda gaudien dels nostres voltants, soparet al Preventori, berenar al Molinar i banyet en el Racó. Al mes d’abril anaven a Xeraco (abans de la bombolla immobiliària) per a passar el dia a la platja i agafar clòtxines.
5. Compaginava els seus estudis de delineació en Cotes Baixes amb el treball de cangur per poder pagar-se els viatges a esquiar i el material necessari.
6. És una persona molt tímida, amb molt sentit del ridícul i autocrítica, el que pitjor porta d’aquesta aventura de la política és l’exposició pública. Encara es ruboritza quan es veu en els cartells o en la premsa.
7. Odia les olives i no li busqueu dobles interpretacions, és literal.
8. És de les que va comprar l’entrada per al concert d’Héroes del Silencio a Sevilla, encara que finalment va anar al de València. No s’haguera perdonat quedar-se a la carretera sense poder accedir tal com li va passar a tanta gent.
9. Vinculada a la lluita del poble sahrauí i el seu dret d’autodeterminació des de l’any 1997, en què la seva família va formar part per primera vegada del programa de Vacances en Pau. Des d’aleshores ha incrementat la família amb cinc germans sahrauís (Muelimin, Minetu, Ali, Boucharaia i Lafdal) i una filla sahrauí (Muna), que l’ha portat a visitar els campaments de refugiats en quatre ocasions.
10. En vacances i sempre que pot agafa la seva caravana i s’escapa a Xàbia per poder gaudir de la tranquil·litat de les seves cales, els seus amics i passejar en bici amb la família.
11. Va ser alumna de dos grans mites de l’esport alcoià, amb 4 anys va aprendre a nadar amb Trenzano i entre els 4 i els 12 anys va practicar gimnàstica artística al Club El Pastoret amb Octavio Fuentes, pare.
12. Li encanta cuinar, encara que últimament per falta de temps tira de tartera de la mami.
Cristian Santiago, nascut al 1980 a Catalunya, va arribar a principis del 2000 a Alcoi de la mà de l’Alcodiam. Aquí et resentem 11 coses que no sabies d’ell:
1. Li agrada la música indie-pop. És fan de Supersubmarina. Tot i que els seus pares es van esforçar per a que anara pel bon camí, posant-li cançons de Victor Jara, Lluís Llach o Paco Ibáñez. Ha pensat que continuarà la tradició musical familiar.
2. Ha quedat campió d’Europa amb la Selecció Espanyola d’Hoquei Patins i va jugar al FC. Barcelona.
3. Ha vist 300 vegades -més o menys- la trilogia de Tolkien, El Señor de los Anillos, i pensa que li‘n queda alguna més.
4. No li agrada la nocilla si està congelada, però li encanten les olives, que acompanyen les guindilles picants.
5. És un ferm defensor dels Drets Humans en general i del poble palestí en particular. Ha fet i continuarà fent d’escut humà a la Franja de Gaza (Palestina) amb l’Associació de Solidaritat Unadikum. També és membre actiu de BDS Alacant, grup de suport a la Campanya Internacional de Boicot, Desinversions i Sancions a Israel.
6. Té la costum de dir expressions com “merci”, “campi qui pugi”, o “caso’m l’os pedrer”…aquesta última expressió no deixa de ser un renec, però en català. Els seus amics catalans li diuen que parla un català “raro”, serà influència d’Alcoi?
7. Sap “escanciar” sidra. El secret? ha viscut dos anys a Astúries.
8. Li agrada molt llegir bona lectura. Un dels seus llibres favorits és 1984 de George Orwell. Tot i això, reconeix que s’ha llegit l’obra completa de Ken Follet.
9. Li encanta buscar rovellons i pinatells, tot i que encara, ha de parar-se a pensar quin és quin. I també espàrrecs. Ah, i pescar, però li sap greu i ha deixat de fer-ho.
10. En un viatge d’investigació per a la seva tesis doctoral a Cuba, va conèixer a dos dels fills del Che Guevara.
11. És molt serio quan parla de política segons diu la seva companya de llista Naiara Davó i ha treballat uns tres anys amb Trini Rubio al Centre d’Esports com a responsable d’Activitats Esportives.
1. Nascuda en Alcoi, faria la volta al món per temes de cooperació internacional.
2. És una apassionada del ball. Li agrada, i practica sempre que pot, salsa, bachata, kizomba, semba,etc.
3. És una friki de les teories dels anunakis, reptilians, etc.
4. Va començar el seu activisme polític des de ben xicoteta, formant part del Consell Escolar de l’escola i de l’institut, coordinant les manifestacions d’estudiants contra la LOU, ajudant a fundar l’Associació d’Estudiants de Ciències Polítiques de la UV.
5. Li agrada la nocilla congelada, i li encanten les guindilles que acompanyen les olives picants.
6. És intolerant a la lactosa i al gluten… quina putada!
7. És una enamorada de les series policíaques i polítiques, com House of Cards, True Detective o Los Soprano. I les pel·lícules de ciència ficció.
8. No és capaç de tatarejar una cançó… cap!
9. Diu que un dels majors plaers de l’estiu és caminar descalça per casa.
10. Per raons d’estudi i cooperació internacional ha viatjat i viscut a diferents països d’Amèrica Llatina i Europa i ha conviscut amb brasilers, argentins, veneçolans, alemanys, portuguesos, capverdians, saotomenses i angolesos.
11. Va sortir a un anunci de la televisió portuguesa.
12. Els casos de corrupció política els ha vist ben de prop. El seu tutor de pràctiques a la Conselleria de Benestar Social ha estat imputat al Cas Cooperació.
1. Va nàixer un 23 de desembre, al carrer Azagador del barri de Batoi. Ens conta que si arriba a nàixer un dia després, de nom li hagueren posat Jesús.
2. És el tercer Paco Paredes després del seu iaio i un oncle, a més un cosí i el seu fill major (en té tres), comparteixen nom i cognom.
3. La seua etapa escolar va transcórrer als col·legis de Batoi i del desaparegut Verge dels Lliris en el seu primer any de funcionament.
4. Està casat amb una batoiera, sempre ha residit en el barri.
5. És un enamorat de la naturalesa, en especial dels paratges naturals pròxims: el Salt, Racó de Sant Bonaventura, Font del Quinzet…
6. Presumeix d’haver viscut en unes quantes muntanyes i serres: Alberri, Benicadell, Aitana, Mariola i Fontanella (són noms dels carrers de Batoi on ha viscut).
7. Als catorze anys era aprenent en l’empresa “Carrozados La Moderna”, on li van ensenyar el valor del treball ben fet i, segons ens diu, per a ell va ser la millor universitat.
8. Admirador de Lluis Llach des de l’any 1978, quan el va veure actuar, en plena transició democràtica, al Ranxo Wilson de Muro.
9. També li agraden Serrat, The Beatles, Pink Floyd i en general la bona música.
10. El títol de l’últim llibre que ha llegit és “La montaña azul-Crónica del Visir al-Azraq”.
1. Va nàixer el 15 de juliol del 1.954, al pis del manyà que hi havia en la fàbrica Terol Hnos.
2. De xiquet vivia al carrer Verge Maria, i anava al parvulari de Maria Vera del carrer Sant Blai, al lloc que ocupen ara la filà Xanos. Allí es va quedar tancat una vegada a l’escusat i varen haver d’anar a l’Ajuntament per una escala per poder-lo rescatar.
3. Als disset anys formava part de l’equip de natació d’Alcoi, i només podien entrenar a l’estiu a la piscina municipal, afirma que no va guanyar mai cap cursa. Els ensenyava a nedar Trenzano i Paíco.
4. La primera vegada que es va perdre les festes fou per estar estudiant enginyeria tècnica a la Universitat Laboral de Zamora.
5. Un amic murer li va descobrir els Beatles, i un alcoià a Raimon.
6. Li agrada molt el futbol, la temporada passada va ser Delegat de l’equip Esides Carabanchel de 1ª Regional.
7. Passa molt bones estones amb Pepa, la seua dona, acompanyant-la a la guitarra mentre ella canta.
8. És net, fill, nebot, germà, cosí, i pare de manyans.
9. Una de les pel·lícules que més l’ha impressionat ha estat Dersu Uzala d’Akira Kurosawa .
10. Quant a llibres “Jesús. Aproximació històrica” de José Antonio Pagola. Si un llibre li agrada molt el llig diverses vegades. Aquest l’ha llegit 3 vegades de moment.
11. Segons diuen la figura geomètrica que més identifica és l’hexàgon, hi està d’acord.
12. L’esport que practica en l’actualitat és el ciclisme per les carreteres del voltant, quant menys transitades millor.
13. Encara que reservat per naturalesa, si la cosa ho mereix perd la vergonya. Ací el teniu vestit d’època amb la seua parella, en un acte reivindicatiu que feren des de Salvem el tren. Es nota molt que feia fred?
1. Va nàixer un 18 d’abril després de filaetes.
2. Duu les reivindicacions als gens, ja en 1976 va rebre als Reis en la seua primera visita a Alcoi amb una pancarta que deia «DEMOCRACIA SÍ, PERO CON ESCUELAS».
3. També de xicoteta plantava plantes i arbres junt la seua família i molts veïns i veïnes al solar on ara està el parc de la Zona Nord com a reivindicació per a que no edificaren i feren una zona verda. Ho van aconseguir! Mireu què feiners…
4. Les abraçades i besadetes són la seua font d’energia.
5. Intenta posar en pràctica la màxima de son pare: «No faces a ningú el que no t’agradaria que et feren a tu».
6. Ací on la veieu li encanten els esports de risc, ha practicat puenting, rafting, parapent i somia en poder saltar en paracaigudes abans de còrrer el risc de perdre la dentadura en el salt.
7. És una lectora compulsiva, els seus autors preferits són Matilde Asensi, Júlia Navarro i Ken Follet i un dels llibres que més recorda és «Cometas en el cielo» de Khaled Hosseini.
8. Pel que fa a música pot variar des de Lluís Llach a Miguel Bosé, passant per Estopa, depenent del moment del dia en què es trobe.
9. Va aprendre a cosir a força de fer-li mallots de patinatge a la seua filla. Li encantava exercir de «Mare de la Pantoja».
10. Com la resta de companys de Guanyar Alcoi i totes les persones que els van a votar, NO suporta les injustícies.
1. Sa mare és alcoiana i son pare crevillentí. Ell va nàixer al barri de Batoi.
2. Uns mesos després de nàixer, va tornar a Crevillent, on va viure tota la seua infància i part de la seua joventut, concretament fins als 17 anys.
3. Malgrat viure fora durant les vacances escolars -incloses les festes de Moros i Cristians i la Cavalcada de Reis- les vivia a Alcoi, al Carrer Mariola de Batoi.
4. Sempre ha practicat futbet i ha sigut defensa de l’equip Textil Boj. El que més li agradava era l’entrepà de truita, llonganisses i tomaca de la candita de la Ciutat Esportiva, una vegada acabat el partit, clar!
5. Era un poc ‘ratolí de biblioteca’, durant els seus estudis ha passat llargues hores a les biblioteques realitzant les seues feines d’estudi i els seus treballs consultant les velles enciclopèdies.
6. Li encanten les novel·les basades en fets reals i investigats. És gran admirador de l’escriptor Javier Serra encara que la seua afició va venir arran de la novel·la ‘Mi tigre es lluvia’ de Carlos Puerto.
7. És oncle de dos nebodes, Carmen i Lola, i padrí d’altres dos, Celia i Natalia. Confessa que per a estar al dia i tindre una millor relació amb els nens continua veient dibuixos animats.
8. Odia els anglicismes i el vinagre.
9. Tractar d’estar al dia amb les noves tecnologies. Té Twitter, facebook (tant perfil professional com personal), WhatsApp, Skype i Messenger. No obstant prefereix sempre una relació personal, el tu a tu, perquè és així, diu, com de veritat es cuiden als amics i coneguts.
10. Desitja obtenir 13 regidors amb Guanyar Alcoi, com les tretze barres de l’escut del seu equip preferit, el Betis.
11. De xicotet no se li donava gens malament la pintura, mireu, mireu… amb 11 anys.
La radicalización de la izquierda es un argumento cada vez más recurrente entre las gentes y partidos de derecha que, con esa conclusión vacía, tratan de deslegitimar el avance de las fuerzas progresistas y la degradación continua del bipartidismo.
En un artículo de opinión publicado en los medios llamado ‘La izquierda se radicaliza’, José Sempere, miembro del PP de Alcoi, ahondaba en esta idea de la radicalización de la izquierda. Como polítologo tengo razones y argumentos más bien para pensar lo contrario: que es precisamente la derecha la que se ha radicalizado. Durante muchos años, desde los 70 con la crisis del petróleo en Europa y de forma más acrecentada con la reciente crisis mundial, la derecha se ha ido radicalizando en su continuo desmantelamiento del Estado de bienestar en favor de manos privadas y amigas.
La idea de radicalización impulsada por la derecha hace pensar que se trata de un intento de desvirtuar a nuevas fuerzas políticas tanto a niveles amplios, como otras a niveles más particulares y locales que, al fin y al cabo, nunca ha ostentado el poder y que, en consecuencia, pone en peligro el stablishment que desde los 80 gobierna en España en alternancia. Y no hago referencia a partidos concretos, más bien aludo a ese sistema rígido de personalidades, organizaciones en la sombra y empresas que ostentan y detentan el poder continuamente. Aludo a aquellos que, gracias a una opacidad política, a amigismos y a la complacencia pública, eluden obligaciones fiscales.
A aquellos que se sientan en consejos de administración de entidades financieras que desahucian a centenares de miles de familias modestas. Me refiero, por supuesto, a aquellos que han urdido el mayor fraude conocido en la historia de España, engañando con productos financieros a gente humilde que ha perdido todos sus ahorros. Me refiero, reitero, a aquellos consejeros que han arruinado sus Cajas de Ahorro, pero que se han retirado con bonus y obscenas pensiones millonarias y que, aún después de rescatadas con dinero público, emitían tarjetas opacas en las que se cargaron miles de euros en champagne, mariscadas y fiestas.
Esta es la radicalización de la derecha: un sistema formado por políticos y cía que se enriquece con las partes desguazadas del Estado de bienestar que son negocio y que los gobiernos conservadores les entregan. Estos son a los que Podemos denomina ‘casta’, refiriéndose, imagino, a aquel sistema social medieval en el que el estatus personal se adjudica de por vida.
Sempere define al Partido Popular como un «partido actualmente inmerso en un ambicioso plan de regeneración democrática, (…) además de exigir una mayor transparencia, responsabilidad y profesionalidad a los encargados de llevar esta tarea a cabo”. Permítanme que les cuente que no deja de sorprenderme esta afirmación, cuando es precisamente el PP el partido que más indultos ha concedido por año —figura jurídico-política, la del indulto, nada transparente—, el partido del Caso Bárcenas que destruyó los discos duros del ex-tesorero y gerente, que hubiesen aportado documentación de gran relevancia para el caso y requerida por el juez.
Me sorprende esta “regeneración democrática” de la que habla Sempere, ya que el PP es el partido autonómico sentenciado y obligado judicialmente catorce veces, a fecha de junio, a aportar información a los grupos parlamentarios de Les Corts; información que ha sido negada anteriormente bajo el perverso argumento de la confidencialidad. Me sorprende la “transparencia” de la que habla el Sr. Sempere, de un partido que ha operado siempre con confidencialidad en los contratos públicos, que pagamos todos, para eso confidencialidad y para lo demás, privacidad individual. Esa es su dosis de “transparencia y responsabilidad”.
La confianza se gana a base de hechos. No por la creación y el engalane una Ley de Transparencia que no viene a contar nada nuevo y se queda muy pero que muy corta en comparación con las Leyes de Transparencia del resto de la Unión Europea.
Uno de los principios de efectividad en la administración pública es que aquellas leyes que se dictan, para ser lo más positivas y prácticas posible, deberán ser vistas como necesarias en el imaginario colectivo de la ciudadanía. No obstante nuestro Gobierno lleva demasiado tiempo obviando leyes que la ciudadanía cree necesarias y justas, y es por ello que la sociedad se ve necesitada de otros partidos que respondan a sus necesidades y a sus intereses. Ese partido, por el momento, no es el PP, al menos no para la mayoría según muestran los recientes sondeos.
El PP lleva muchos años radicalizándose mediante políticas, actitudes y mentiras. Hagamos memoria: la campaña del NO a la subida del IVA de Zapatero y la negación a subir impuestos en precampaña, la reiteración a la negativa de recortar en Educación, Sanidad y Servicios Sociales, la de “los salarios no están bajando, sino que están subiendo moderadamente” de Cristóbal Montoro, el Gobierno ejemplar de Jaume Matas condenado por corrupción y enaltecido por Mariano Rajoy, el apoyo a Camps, el rescate financiero a entidades bancarias y un largo etcétera que no se olvida y que, muchas veces, tampoco se perdona. Porque para perdonar es necesario recibir algo a cambio, una transformación de la actitud, una búsqueda de la concordia que el Partido Popular no ha tenido con la ciudadanía.
Dice Wolfgang Streeck que los ciudadanos de a pie nos resistimos a abandonar la noción de una economía moral en la que tenemos derechos que prevalecen sobre los resultados de los intercambios mercantiles. Que la sociedad civil, la ciudadanía común, reclama un discurso moral que nos devuelva la esperanza de que los gobiernos y las instituciones democráticas se ocuparán de nosotros. Que hay un camino distinto al de la “justicia del mercado”. Es decir, la Cuestión Social, por mucho que se obvie por parte de los Gobernantes, la ciudadanía no la olvida, porque los enfermos dependientes continúan en nuestras casas, porque las listas de espera en hospitales aumentan, porque el trabajo se precariza, porque tener un sueldo ya no es síntoma de llegar a fin de mes, porque uno de cada tres niños vive bajo el moral de la pobreza en España, porque nos cansamos de ver arbitrariedad política y que siempre ganan y pierden los mismos: nosotros.
Esta es la pequeña lucha de la ciudadanía. Y esta, precisamente, no es la lucha del Partido Popular. Su lucha es la de mantenerse en el poder, infundir miedo sobre falsos radicalismos, sobre bi, tri o penta partitos y enarbolar la bandera de lo que nunca han sido, un partido social, para esconder que, realmente, son aquello que temen: un partido radical.
Mauro Colomina, candidat de Guanyar Alcoi
«Hi ha dos tipus de polítics: els que volen fer més rics als rics i els que volen fer menys pobres als pobres». Aquesta cita no és així, jo he substituït la paraula economista per la de polític; em sembla més justa, ja que la majoria de les decisions les prenen els polítics que hem votat.
No corren bons temps per a les institucions públiques ni per a la política en general, però podem capgirar el terme. La política és la solució; em sembla més positiu que quedar-se amb la negativitat que tots els mals vénen de la política i de tots els polítics.
En democràcia tots nosaltres som polítics, en diferents graus tots hem de fer l’esforç de tindre’n cura, ser positius, aportar solucions i saber diferenciar. Redistribuir la riquesa és un clar exemple d’aquestes pràctiques.
Moltes dades que mencionaré són al llibre de l’economista Thomas Piketty «El capital en el siglo XXI». És molt difícil defensar èticament i moralment les desigualtats socials, però aquest és el debat fonamental que tenim hui en dia damunt la taula: mentre la dreta defensa i legisla a favor de les desigualtats socials, l’esquerra lluita en contra d’aquestes.
Un exemple: el salari mitjà mundial és de 760 € al mes. És una mitjana que inclou tots els països: des d’Etiòpia fins a Canadà passant per Birmània, per posar exemples. El salari mínim a Espanya és de 648 €. Fa que pensar, veritat? Si unim aquesta dada amb una altra molt important com és l’elevat atur, la combinació és desoladora, ja que la desigualtat més gran social la genera precisament la desocupació.
Ja tenim els dos bàndols a la taula de joc: la dreta davant d’aquesta situació legisla i fa una reforma laboral rebaixant salaris i drets laborals, puja un parell d’euros el Salari Mínim Interprofessional i les pensions, i ja ho té tot fet. I també ataca per primera volta les condicions laborals i salarials dels funcionaris públics.
En l’altra banda l’esquerra proposa la redistribució de la riquesa: no té cap sentit excloure més encara a les persones dels «mercats». Si els que tenen una feina, pública o privada, perden poder adquisitiu per la baixada del seu sou (i per primera vegada assistim al fenomen de treballadors pobres), si a més a més sumem un atur en un nivell molt elevat, tots aquests factors sumats donen un resultat de moltes persones que no poden consumir. I no es pot demanar que augmente el consum a força d’excloure cada vegada a més gent.
Han hagut dos moments històrics en el que la diferència salarial ha sigut més gran: una el 1929, abans del crack de la borsa d’aquell any, i un altre el 2008 en l’any de la fallida de Lehman Brothers. No cal ser molt espavilat per afirmar que les diferències salarials i la concentració del capital en poques mans no són bones per a l’economia. Un altre problema són els impostos: Espanya és un estat que recapta poc i mal, i per altra banda a l’hora de gastar també ho fa mal (aeroports sense avions, trens d’alta velocitat sense passatgers…). El resultat és el mateix que amb la feina: són dos grans generadors de desigualtats.
Les polítiques de la dreta són la pujada d’impostos indirectes, l’IVA, la baixada dels impostos directes, la renda o directament la desaparició de l’impost de successió i el del patrimoni. Aquestes mesures generen desigualtats, ja que l’IVA el paguem tots i totes per igual. Es frena el consum, i es destrueixen llocs de feina. L’impost al patrimoni, per contra, són impostos a les classes més altes, ja que són aquestes les que acumulen més propietats. Quan es diu que recaptem pocs impostos ens basem en les dades: l’economia submergida i l’evasió fiscal legal i il·legal són una realitat i es xifren en un 20%. Novament aquestes pràctiques beneficien a les capes altes, que tenen la capacitat de moure diners en paradisos fiscals, i mitjançant societats eviten pagar impostos.
Aquest és un dels reptes del segle XXI. Per una banda, fer uns impostos progressius als ingressos. I per altra banda, que tots els diners paguen impostos. Hui en dia resulta fàcil gravar les rendes del treball (una nòmina és difícil d’amagar), i els patrimonis físics (cotxes, cases…) també resulten complicats d’ocultar. Un altre aspecte que genera desigualtats socials és en què inverteix l’Estat els pocs diners que recapta. Podria destinar aquests diners a aplicar la Llei de Dependència, generant llocs de feina, augmentant les cotitzacions a la Seguretat Social, provocant que moltes persones accediren a jubilacions i a majors consums de material sanitari i ortopèdic… Clarament, seria una mesura d’igualtat social, però no l’aplica ni l’aplicarà. Per pura ideologia, la dreta no creu en la igualtat social; com a molt, en la caritat. La seua creença consisteix a què les classes més altes tinguen la potestat d’ajudar en allò que ells creguen convenient, de tant en tant creen esdeveniments solidaris per alguna acció concreta, i així netegen les consciències i l’ànima. Tampoc destinaria diners per a projectes de treball garantit, una mesura de xoc davant d’una taxa d’atur elevada. Destinar diners públics per a feines concretes i que beneficien al conjunt de la societat (ja hem argumentat que l’atur és la màxima diferència social). Davant l’atur la resposta de la dreta sempre és la mateixa: rebaixa de salaris i de drets laborals, no hi ha més.
Per això ara tenim la primera oportunitat per anar a les urnes i conquerir la igualtat social, i a més a més a l’administració més propera als ciutadans: l’Ajuntament. Ara tenim una ferramenta per a poder aturar les polítiques de desigualtats socials i de fer polítiques per a les persones.
Ara podem Guanyar Alcoi.
#ComencemAGuanyarAlcoi
Aquest article ha sigut escrit per Jordi Santonja.
1. Va nàixer a Alcoi el 13 de juliol de 1990.
2. De xicotet li encantava pegar voltes a la cuina amb una motet elèctrica i un colador al cap mentre els seus pares cuinaven.
3. És fan de la música rock. Tres dels grups que més li agraden: Queen, Extremoduro i Manel. (Quin mesclote!).
4. Ha tocat la bateria a distints grups de música, pot ser el més curiós de tots va ser Descontento, un grup de música punkarra.
5. Escriu poesia a les xarxes socials i al seu blog personal.
6. Son pare volia posar-li Maure -en valencià- i sa mare Mauro. Ja sabeu qui dels dos se’n va eixir amb la seua…
7. Li encanta llegir, els seus autors de capçalera són García Márquez, Julio Cortázar i Bukowski.
8. Té gran admiració per personatges com Mújica, José Luis Sampedro o Pablo Neruda.
9. Junt a les seues companyes de pis de València va adoptar una gateta que li diuen Olivia, ara té casi 8 mesos.
10. Ha acudit sempre a institucions públiques d’ensenyança, de petit a l’Escoleta El Jesuset del Miracle, Horta Major posteriorment, Andreu Sempere després i, per últim, a la Universitat d’Alacant i Universitat de València.
11. Li agrada i gaudeix molt cuinant. De xicotet volia ser cuiner.
Hui, Dia dels Músics, perdó, Dia dels Trons, comença la trilogia festera, eixos tres dies en els que està més que permés sentir-se festera, persona festera, perquè el sentiment és genèric, però no entén de gènere, perquè la música, la indumentària, l’alegria, la marxa mora, la dolçaina, la Favorita, la cadira en primera fila al carrer Sant Nicolau, la carrossa, l’Ambaixada, inclús la plaça, s’escriuen en femení però no estan vetades, al capità, al pasdoble, al músic, a la rodella, al trabuc, a l’ambaixador, tampoc, clar, a l’himne, a Sant Jordi, al cartell ni al castell.
Hui, dia dels Músics, perdó, Dia dels Trons, cal reflexió.
Uns moments de pausa mental per reconduir allò de la plena integració de la dona en la festa. Quan una persona està desvinculada d’una entitat, de la que siga, no pot pretendre canviar les coses des de fora i quan estiguen al seu gust, ja decidirà si entra o no a formar part. Pensem, per exemple, les obres d’una casa les fas quan és teua, per que no fem igual amb la festa?
Les persones que tinguen eixe sentiment fester tant arrelat com per a voler formar part d’una filà, que ho facen, assumint les condicions actuals i una vegada incorporades, que canvien les coses. AH! direu, es que no es pot entrar a una filà tan fàcilment. Integració es acceptació, del que som primer, de les opcions que tenim i sobre tot, de qui està al nostre costat.
La incorporació d’una persona en una filà no hauria de ser notícia, eixa seria la bona notícia, no saber de quin gènere són les persones festeres, que tots els membres d’una filà anaren igual vestits, amb un únic pensament, fer d’Alcoi i les seues festes l’exemple a seguir d’integració, de no discriminació.
Clar que falta camí per recórrer, clar que l’Associació de Sant Jordi ha d’evolucionar, clar que esclatem de ràbia per no poder fer el que ens apeteix…
Calma, hui, Dia dels Músics, conciliació festera, totes les persones alcoianes som, d’una o altra manera, festeres. Cada una ha de situar-se en el seu lloc, per convicció, per pròpia consciència, no per una corrent social.
És mes gratificant formar part del canvi raonat que d’una batalla encesa.
Hui Dia dels Músics, perdó, Dia dels Trons, una pausa mental pel be de la festa alcoiana.
Trini Rubio Sala, candidata de Guanyar Alcoi
#PreparatsPerGuanyarAlcoi
