Per a Guanyar Alcoi hauria de ser incompatible compaginar dos responsabilitats institucionals al mateix temps.

L’Alcalde d’Alcoi, Toni Francés, encapçalarà la candidatura del PSOE per la circumscripció d’Alacant en les eleccions generals del pròxim 29 de novembre i, amb tota probabilitat, serà Diputat al Congrés al nou Parlament. Segons ha declarat el mateix Toni Francés, l’alcalde té previst compaginar la tasca com a primer edil de l’Ajuntament d’Alcoi amb la de diputat del Partit Socialista al Congrés dels Diputats a Madrid.

Per al portaveu del Grup Municipal de Guanyar Alcoi, Sergi Rodríguez, «Hauria de ser incompatible compaginar l’alcaldia amb el de parlamentari al Congrés. Acumular les dues responsabilitats institucionals al mateix temps és negatiu per a la gestió diària de la ciutat».

Per a la Plataforma Ciutadana, caldria aplicar mesures per a evitar aquestes duplicitats i acumulació de càrrecs per fer més efectiva la tasca a desenvolupar en cada un dels espais. En paraules de Sergi Rodríguez: «Guanyar defensa la no duplicitat de responsabilitats en distintes institucions, com també la limitació del temps de dedicació institucional com a màxim en dues legislatures per a evitar la professionalització de la política, i així ho tenim establit i ho fem complir a diferència de la resta de partits».

La Plataforma Ciutadana recorda que a excepció de Guanyar Alcoi, des dels seus inicis, a l’Ajuntament d’Alcoi hi ha regidors i regidores, especialment entre el PSOE i el PP, que mantenen regidors i regidores ocupant seients pràcticament durant tota la seua vida laboral activa, el que fa que tinguen més preocupació per la seua estabilitat personal pròpia que pel bé comú. I pel que s’ha anunciat ja, a les pròximes eleccions municipals molts d’aquests i aquestes regidores continuaran ocupant seients al Consistori. Toni Francés ha estat com a regidor i com a alcalde des del 2011 fins a l’actualitat. Setze anys a l’Ajuntament i ara encetarà quatre més de diputat al Parlament. La proposta del PSOE per a l’alcaldia a les pròximes eleccions municipals, la candidata Lorena Zamorano, porta igualment setze anys de regidora a l’Ajuntament, i ara encetarà quatre anys més. El mateix passa en regidors d’altres formacions polítiques a l’Ajuntament d’Alcoi.

Per a Guanyar Alcoi, cal fer normatives legals que limiten el temps de permanència a les Institucions i que impedisquen la duplicitat de responsabilitats en diferents institucions.

Segons Guanyar Alcoi: «El sistema democràtic ha de posar els mitjans perquè la dedicació al servei de la ciutadania de qualsevol ciutadà siga durant un període limitat de temps per evitar així la professionalització d’una activitat que s’ha d’exercir de manera voluntària i lliure de qualsevol interés que no siga el de la recerca del bé comú. Molts dels temes de corrupció en la política que hem patit els ciutadans tenen com a origen aquestes faltes de regulació de la vida institucional.»

Aquesta xifra representa només el 0,33% del pressupost municipal, un percentatge que puja al 0,53% si s’hi inclouen les despeses de personal del departament.

Diego Fernández, de Guanyar Alcoi, denuncia la insuficiència dels recursos que l’Ajuntament d’Alcoi destina a les polítiques d’habitatge en el pressupost municipal de 2026. Les partides destinades a actuacions, manteniment, subministraments, subvencions i inversió sumen 254.972,40 euros, només el 0,33% d’un pressupost municipal de 76,9 milions d’euros.

Si a aquesta quantitat s’afegeixen les despeses de personal i Seguretat Social del departament, que ascendeixen a 152.743,57 euros, el conjunt dels recursos vinculats funcionalment a Habitatge arriba als 407.715,97 euros. Aquesta xifra representa únicament el 0,53% del pressupost municipal.

Per a Fernández, aquestes dades posen de manifest la falta de prioritat que el govern de coalició del PSOE i Compromís atorga a les polítiques socials d’habitatge, en un context en què l’accés a una casa s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la ciutadania.

La major part dels recursos no es destina a ampliar el parc d’habitatge públic

Del total de 254.972,40 euros destinats a actuacions i altres despeses no relacionades amb el personal, 120.000 euros corresponen a subvencions per a la rehabilitació d’habitatges particulars. Altres 95.200 euros es reparteixen entre el manteniment dels habitatges i immobles municipals, les despeses de comunitat i el subministrament elèctric. Les activitats de l’Observatori d’Habitatge i de la Regidoria sumen 11.000 euros.

A més, el pressupost inicial no incloïa cap partida específica per a la construcció d’habitatge públic. Aquesta previsió es va incorporar posteriorment mitjançant una modificació de crèdit de 28.772,40 euros, destinada a la construcció d’habitatges públics mitjançant un model col·laboratiu La modificació es va finançar amb una reducció equivalent de la partida d’Actuacions urbanístiques, de manera que no va augmentar el pressupost municipal global.

Fernández considera que aquesta quantitat és insuficient per a donar una resposta estructural al problema de l’habitatge i reclama una aposta pressupostària més ambiciosa que permeta incrementar el parc públic, facilitar l’accés a un habitatge digne i reforçar les polítiques de rehabilitació.

Més recursos per a garantir el dret a l’habitatge

Des de Guanyar Alcoi es defensa que l’habitatge ha de ser una prioritat de les polítiques municipals. Per això, Fernández reclama que els pròxims pressupostos incorporen recursos suficients per a desenvolupar una política pública d’habitatge que vaja més enllà del manteniment del patrimoni existent i de les ajudes puntuals.

Les dades pressupostàries, assenyala, permeten obrir un debat sobre les prioritats del govern municipal: en una ciutat amb necessitats d’habitatge, cal que el pressupost es traduïsca en mesures efectives per a ampliar l’oferta d’habitatge assequible i garantir que viure a Alcoi no siga un luxe.

Guanyar proposa una revisió en profunditat dels valors cadastrals d’Alcoi, una reducció substancial del tipus de l’IBI i un sistema de gravamen per trams.

Guanyar Alcoi proposa una revisió en profunditat dels valors cadastrals del municipi i una reforma de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) perquè siga més just i progressiu. La formació considera que el sistema actual parteix d’una realitat cadastral desfasada i que les actualitzacions que s’han anat aplicant al llarg dels anys no han tingut prou en compte la desigual evolució dels diferents barris i dels immobles de la ciutat.

Per a Rosanna Espinós, candidata de Guanyar a l’alcaldia d’Alcoi, «no podem continuar gestionant l’IBI d’una ciutat del 2026 amb una base cadastral que té com a referència una ponència general de l’any 2000». «Alcoi ha canviat molt en aquests anys, i ho ha fet de manera molt desigual. Hi ha barris que han patit un procés de degradació i pèrdua de valor mentre altres zones han tingut una evolució molt diferent. Necessitem una fotografia actualitzada de la ciutat», assenyala.

Guanyar proposa, per tant, impulsar una nova ponència de valors que permeta revisar en profunditat els valors cadastrals dels immobles d’Alcoi i adaptar-los millor a la realitat actual de la ciutat. La formació considera especialment necessari analitzar l’impacte que l’actual sistema té sobre els habitatges més antics i sobre les zones més castigades urbanísticament.

«La revisió cadastral ha de servir també per a corregir desigualtats territorials», explica Espinós. «No és el mateix un habitatge en una zona amb una forta inversió i una elevada pressió immobiliària que un habitatge antic situat en un barri que ha patit dècades de degradació. La política fiscal municipal no pot donar l’esquena a aquesta realitat».

Però la proposta de Guanyar no es limita a revisar els valors cadastrals. La formació planteja també una reducció substancial del tipus de gravamen de l’IBI i un nou sistema de tipus progressius en funció del valor cadastral dels immobles.

Així, els habitatges de menor valor tindrien un tipus d’IBI més baix, mentre que els immobles de major valor assumirien un tipus progressivament superior. «No volem que una família que viu en un habitatge modest suporte el mateix esforç fiscal que qui és propietari d’un immoble de gran valor», afirma Espinós. «Volem que l’IBI siga progressiu i que contribuïsca més qui més capacitat patrimonial té».

Guanyar considera que aquesta reforma permetria combinar dues necessitats: reduir la pressió fiscal sobre els habitatges més modestos i garantir una major contribució dels immobles de major valor.

«El govern municipal ens diu que a Alcoi el rebut mitjà de l’IBI és inferior al d’altres ciutats. Però el debat no pot quedar-se en una mitjana», afirma la candidata de Guanyar. «Hem de preguntar-nos qui paga, quant paga i en quines condicions. Una mitjana pot amagar situacions molt diferents».

Per a Espinós, «una política fiscal d’esquerres ha de servir per a redistribuir, no per aplicar el mateix tractament a realitats diferents». «Volem una fiscalitat municipal que protegisca les famílies amb menys recursos, que tinga en compte la realitat dels nostres barris i que faça contribuir més els immobles de major valor», conclou.

Guanyar Alcoi manifesta públicament la seua disconformitat amb la decisió unilateral del govern municipal d’eliminar el tradicional concurs per a triar el cartell anunciador de la Cavalcada de Reis Mags d’Alcoi, una iniciativa que durant anys ha permés la participació directa de la ciutadania en una de les celebracions més emblemàtiques de la ciutat.

La decisió, comunicada sense cap explicació pública convincent, ha generat malestar entre persones que habitualment participaven en el concurs. Alguns joves apassionats del disseny, han traslladat a Guanyar Alcoi la seua “desil·lusió i disconformitat” davant la desaparició d’una oportunitat que considerava “especial per a aportar creativitat i formar part d’una tradició tan significativa”.

Des de Guanyar Alcoi coincideixen plenament amb aquesta preocupació. En paraules de la regidora de la plataforma ciutadana, Mari Carmen Paredes: «el concurs del cartell de la Cavalcada era una de les poques iniciatives culturals obertes a tota la ciutadania, independentment de la trajectòria artística de cada persona. La seua eliminació suposa un pas enrere en participació, transparència i foment de la creativitat local. A més, volem deixar clar que aquesta decisió no ha sigut presa per l’Ajuntament en conjunt, sinó exclusivament pel govern municipal. Considerem especialment greu que s’haja actuat sense informar, sense justificar i sense escoltar ni al conjunt de la Corporació ni al conjunt de la ciutadana.».

Per a Guanyar Alcoi, si la motivació d’aquesta mesura està relacionada amb l’ús de la intel·ligència artificial en el disseny, tal com apunten algunes veus, la resposta no pot ser tancar portes, sinó establir criteris clars, mecanismes de control i jurats professionals capaços de valorar el procés creatiu i detectar possibles irregularitats. Penalitzar tota la ciutadania per un risc potencial és una decisió desproporcionada i injusta.

Guanyar Alcoi reclamarà que el concurs es recupere immediatament, garantint que Alcoi continue sent una ciutat que aposta per la participació, la creativitat i el respecte a les seues tradicions. I, fins i tot, aporten una iniciativa: que s’estudie la possibilitat de triar el cartell de Reis per votació popular oberta a la ciutadania. Es tractaria d’exposar les obres presentades i acceptades pel jurat habitual que garanteix el compliment de les bases del concurs, en un lloc adient perquè la gent puga observar-los i votar el seu preferit a les urnes instal·lades al mateix lloc. Fins i tot els xiquets i xiquetes als que, fonamentalment, va dedicada la festa.

La formació alerta que els problemes d’habitatge i els desnonaments també són una realitat a Alcoi i exigeix mesures municipals immediates.

Guanyar Alcoi ha manifestat la seua preocupació per l’augment de situacions de vulnerabilitat de l’habitatge al municipi, especialment pel creixement de desnonaments i les dificultats de moltes famílies per a accedir o mantindre un habitatge digne. La plataforma considera que la resposta institucional és insuficient i reclama un reforç urgent dels recursos públics.

El portaveu de Guanyar Alcoi, Sergi Rodríguez, assenyala que «els problemes socials com el de la vivenda han d’estar per davant de moltes altres qüestions. No podem admetre que no hi haja alternatives per a les famílies treballadores que intenten accedir a un habitatge digne. Cal augmentar els recursos perquè els serveis socials i el departament de vivenda puguen donar major resposta a les necessitats de la ciutadania».

Durant la legislatura, Guanyar ha insistit en la necessitat d’abordar el problema de l’accés a l’habitatge, ja que les sol·licituds per a vivenda social continuen creixent mentre l’Ajuntament no disposa de capacitat suficient per a atendre-les. Segons Rodríguez, «és imprescindible que la mobilització que ompli els carrers en demanda d’una solució al problema de la vivenda tinga una resposta efectiva per part de l’Estat. El vot en contra de la dreta tombant els decrets que, malgrat ser insuficients, comptaven amb el suport del Sindicat dels Llogaters, ha dut el President a convocar eleccions generals per salvar-los en última instància. Si la dreta, que únicament defensa els interessos dels grans rendistes i els fons voltors, governara, el problema de l’habitatge s’agreujaria».

Guanyar Alcoi defensa que el municipi té marge d’actuació i proposa diverses mesures com evitar noves autoritzacions per reconvertir baixos comercials en habitatges, aplicar càrregues fiscals als grans tenidors, impulsar la rehabilitació de vivenda social i exigir a la SAREB que pose a disposició del consistori els seus immobles per a finalitats socials. La formació assegura que continuarà treballant perquè les famílies afectades troben una solució adequada.

«És necessari que la societat siga conscient que no podem buidar de contingut els Serveis Socials ni afeblir les polítiques destinades a garantir el benestar de les persones. Les polítiques importen, i les polítiques socials són fonamentals per a garantir la tranquil·litat, la dignitat i les oportunitats de qualsevol veí i veïna», afirma Rodríguez.

Guanyar Alcoi conclou que continuarà lluitant per una ciutat on totes i tots puguen viure amb dignitat i sense la por de perdre la seua llar, reafirmant el seu compromís. «Ni un desnonament més».

Guanyar Alcoi proposa una revisió integral de la taxa de recollida de residus per introduir criteris de capacitat econòmica, bonificacions per a les rendes més baixes i avançar cap a la gestió pública del servei.

Guanyar Alcoi planteja una revisió profunda de la taxa de recollida de residus per fer-la més justa socialment i garantir que els diners que paga la ciutadania es destinen a un servei de qualitat.

Per a l’alcaldable de Guanyar Alcoi, Rossanna Espinós, «no és just que una família que viu en un pis modest pague el mateix rebut que qui és propietari d’un habitatge d’alt valor». «La taxa de la brossa no pot tractar igual situacions econòmiques que són diferents. Si volem una fiscalitat justa, ha de pagar més qui més té i menys qui menys té», assenyala.

Guanyar proposa substituir progressivament l’actual model lineal per una taxa que tinga en compte la capacitat econòmica i el valor cadastral dels immobles, establint diferents trams de pagament. La formació també planteja bonificacions per a les persones i famílies amb menys recursos, especialment per a les rendes més baixes i les persones pensionistes amb ingressos reduïts.

«La pujada del rebut ha tingut un impacte especialment injust sobre persones amb menys ingressos i sobre moltes persones majors que han tingut dificultats per realitzar els tràmits administratius relacionats amb el nou sistema de recollida», explica Espinós. «No podem construir una política de residus que acabe fent pagar més precisament a qui menys capacitat econòmica té».

La proposta de Guanyar també aposta per augmentar criteris relacionats amb la generació de residus i el reciclatge, de manera que el sistema incentive la reducció i la correcta separació dels residus i avance cap a un model més sostenible.

Però, segons Espinós, «el debat no pot limitar-se a quant paga cada família: també hem de parlar de quant costa el servei i de com es gestiona». En aquest sentit, Guanyar proposa avançar cap a la gestió directa municipal de la recollida de residus i la neteja viària, revisant el model actual quan finalitze el període de pròrrogues del contracte.

«Fa massa anys que Alcoi depén d’un model externalitzat i el resultat que veu la ciutadania als seus carrers i als seus contenidors no és acceptable», afirma l’alcaldable. «Volem estudiar una gestió pública que permeta millorar el servei, controlar directament els recursos i evitar que els diners que paga la ciutadania es convertisquen en benefici empresarial».

Guanyar considera, a més, que qualsevol revisió de la taxa ha d’anar acompanyada de transparència sobre el cost real del servei i indicadors públics de qualitat, com ara la freqüència de recollida, l’estat dels contenidors, la neteja dels carrers o el temps de resposta davant les incidències.

«La ciutadania té dret a saber quant costa la recollida de residus, quant paga cadascú i quin servei rep a canvi», conclou Espinós. «La nostra proposta és molt senzilla: una taxa més justa, que tinga en compte les diferències econòmiques entre les famílies, que incentive el reciclatge i que servisca per a garantir un servei públic de qualitat».

La candidata a l’alcaldia per Guanyar Alcoi, Rosanna Espinós, ha expressat el suport de la formació als milers de joves acampats i al Sindicat de Llogaters, que reclamen mesures urgents per garantir l’accés a un habitatge digne. Segons Espinós, «de nou és la mobilització ciutadana la que mou el tauler de la política. Guanyar es solidaritza amb totes les persones que exigeixen solucions reals».

Espinós denuncia que l’Ajuntament d’Alcoi «pot fer molt més en política d’habitatges del que fa, que és pràcticament res». A més, assenyala que el govern municipal «no ha considerat prioritari» un dels problemes que més afecta l’economia de les famílies alcoianes: l’accés a l’habitatge, tant de compra com de lloguer. «El problema el tenim ara i ací. I, com en moltes altres necessitats, el govern arriba tard», afirma.

Les dades confirmen la gravetat de la situació. La demanda d’habitatge públic ha passat de 96 sol·licituds el 2018 a 251 el 2025, un increment que l’administració local no pot atendre. El preu del lloguer ha pujat un 15% en només dotze mesos, fins als 750 euros de mitjana per a pisos de 90 m² i 500 euros per a habitatges de 60 m². En cinc anys, el lloguer ha augmentat un 44%, una pujada insuportable per a qualsevol família. Aquestes xifres formen part de l’estudi sobre les dificultats d’accés al lloguer a Alcoi, que recopila dades d’institucions i treballs anteriors.

Espinós considera «importantíssim» que el Consell de Ministres aprove un decret valent que done resposta a l’emergència habitacional, però insisteix que «també és imprescindible que l’Ajuntament actue». Segons l’alcaldable, el problema no es resoldrà només construint més habitatge públic: «cal posar en ús el que ja existeix».

Entre les mesures que Guanyar Alcoi proposa, Espinós destaca la construcció d’habitatges públics destinats exclusivament al lloguer, la compra d’habitatges buits per ampliar el parc públic, la cessió de sòl a cooperatives a canvi de lloguers limitats, la reserva obligatòria d’habitatge protegit, la rehabilitació i la transformació d’edificis.

No obstant això, la candidata subratlla que la mesura més immediata és la mobilització de l’habitatge buit. A Alcoi hi ha 9.225 habitatges no principals, dels quals 6.606 estan buits. Més de 1.000 podrien incorporar-se al mercat. Guanyar proposa que l’Ajuntament actue com a intermediari entre propietaris i llogaters, garantint el cobrament de les rendes, seleccionant els inquilins i establint preus assequibles. També planteja bonificacions fiscals per a propietaris que lloguen per davall del preu de mercat, assegurances de cobrament i manteniment, i un recàrrec de l’IBI als habitatges buits.

«No podem esperar més temps a què arriben les solucions», conclou Espinós. «Mentre es projecten noves promocions d’habitatge públic, hi ha més d’un miler de pisos en bon estat que podrien incorporar-se al lloguer assequible amb la mediació de l’Ajuntament. Si hi ha voluntat política, aquesta és una mesura que pot aplicar-se a curt termini».

Sembla ser que el pitjor d’aquest etern estiu ja ha passat, per sort, i, gràcies a la bona feina dels nostres serveis públics i voluntaris, les nostres comarques s’han salvat dels incendis forestals. No obstant això, a la resta de l’estat espanyol no ha sigut així i un estiu més han cremat força serres.

Cada incendi és diferent i hi ha diferents causes, però malauradament existeix un patró comú, s’han tornat a repetir, un any més, totes aquelles mentides que ja fa molta vergonya escoltar. Part de la nostra societat, així com també, els mitjans de comunicació, i alguns partits polítics, viuen amagats en la mentida i com un xiquet xicotet, tiren la culpa als altres i són incapaços de donar solucions. No hi ha valentia de denunciar les erràtiques polítiques de prevenció d’incendis, la falta de personal i de mitjans materials, per culpa de les retallades.

Hi ha moltes mentides al respecte i farem un resum de les més habituals. L’actual «Ley 43/2003, de 21 de novembre, de Montes», la qual va ser redactada pel govern d’Aznar i no es caracteritzava pel seu caràcter ecologista, tampoc era membre de “La carrasca” precisament. Aquesta llei molt resumida traspassava les competències a les CCAA, responsabilitzava als propietaris privats del manteniment de les seues parcel·les, finalment, que s’havia de demanar permís per escrit per a fer pràcticament qualsevol treball o actuació agrícola.

Una fal·làcia molt comú és que no es pot netejar el bosc, i és totalment tot el contrari, ja que l’esmentada llei obliga als propietaris tant si són públics o privats, mantenir netes les seues propietats, Ací tenim una data molt important i desconeguda, perquè el 73% de la massa forestal són de titularitat privada.

Continuem amb més boles, diuen que no es pot arreplegar una pinya, també és fals, atés que les pinyes caigudes a terra poden arreplegar-se sense cap problema, hi ha molts recursos naturals que es poden recol·lectar de les serres sense cap problema, sempre amb permís del propietari i amb un poc de sentit comú.

Una de les faules que més m’agraden, és “els ecologistes són els principals culpables dels incendis”, una frase que està al nivell de, “els sindicats són l’enemic dels treballadors”. Ací ja s’obri la porta s totes les barbaritats imaginables, des del canvi climàtic, l’agenda 2030, o que sempre ha fet calor a l’agost. Un argumentari que fa capgirar, com un calcetí, qualsevol argumentari mínimament coherent.

La simplificació mediàtica converteix el “no deixen netejar les muntanyes” en frases virals, o de cunyat, les quals generen polèmiques artificials, així com desvien l’atenció i polaritzen el debat. Fins i tot, es fomenta una falsa divisió entre els que viuen als pobles i els que viuen a la ciutat. Com si ser ecologista i treballar a la ciutat, desconeguérem la realitat del món rural. No és així, també nosaltres som de poble, i tenim vincles clars amb el medi rural, ja que ens afecta a tots.

El que és clar, és que hi ha molta confusió entre les obligacions ciutadanes i les competències de les administracions. Això serà fonamental per a enfocar les nostres demandes, que com veiem, no en són poques. I la principal idea és acabar amb totes aquestes faules, de tertulians cunyats que generen un debat estèril, que té com a objectiu desgastar la nostra democràcia.

El foc crema les nostres serres i les mentides també.

Hi ha una pregunta que cada vegada més pares i mares ens fem quan mirem els nostres fills: quin futur els estem deixant?

Els hem dit que estudiaren, que treballaren, que s’esforçaren. I ho han fet. Però hui molts joves treballen i no poden pagar un lloguer. No poden emancipar-se. No poden començar una vida independent. Alguns ni tan sols poden pagar una habitació per estudiar.

I els pares els ajudem com podem. Però també ens preguntem: com pot ser que una persona treballe i no puga permetre’s una casa?

I mentre pensem en els nostres fills, pensem també en els nostres majors.

Pensem en Mari Carmen, una dona de vuitanta-set anys que ha viscut setanta-un anys a la mateixa casa i que acaba de ser desnonada. Setanta-un anys de vida entre les mateixes parets. I, al final, fora de casa, ni pagant el que és una barbaritat de lloguer.

Vuitanta-set anys. Setanta-un anys a la mateixa casa. I fora, això ens ha de fer pensar a tots.

Perquè hui és Mari Carmen. Demà pot ser qualsevol altra persona. I mentrestant, els nostres fills no poden entrar en una casa i els nostres majors tenen por de no poder quedar-se en la que sempre han considerat casa seua.

Perquè l’habitatge no és un producte qualsevol. És un dret. És una necessitat bàsica. És la llar de les persones.

I quan convertim una necessitat bàsica en un negoci, passa això: qui té diners compra habitatges per fer diners i qui necessita una casa no pot pagar-la.

Per això cal prendre decisions.

Cal topar els preus dels lloguers. Cal ampliar de manera decidida l’habitatge públic.

I acabar amb els especuladors, fons d’inversió i fons voltor que compren habitatges per convertir-los en un negoci.

No podem oblidar d’on venim. Durant els anys de govern del PP d’Aznar, es va impulsar un model de liberalització del sòl i d’aposta pel mercat que va contribuir a alimentar la bombolla immobiliària i un model basat en l’especulació. I tot seguit un PSOE que no actua enfront dels especuladors i, entre uns i altres, tots patim les conseqüències.

I continuem veient decisions que ens diuen molt sobre quin model es defensa. El passat 15 de setembre, el Congrés va rebutjar tramitar una iniciativa per limitar la compra d’habitatges amb finalitats d’inversió. PP, Vox i Junts hi van votar en contra.

Recordeu, VOX diu que treballa pel poble, i per la prioritat nacional. La prioritat per al qui especula. Queda clar que per la de Mari Carmen i moltes ciutadanes com ella, no.

Però mentre els nostres fills no poden emancipar-se, aquests personatges ofereixen un altre relat. El de què la culpa és de l’immigrat, qui rep una ajuda, de les feministes, dels col·lectius LGTBIQ+. La culpa sempre és d’algú que està més avall, i mai d’aquells qui estan per dalt.

Ens fan mirar cap a qui té menys mentre alguns continuen fent negoci amb allò que necessitem tots.

I això també passa amb la sanitat, amb l’educació i amb els serveis públics. Quan allò que és de tots es debilita, sempre hi ha algú disposat a convertir-ho en negoci.

Nosaltres no volem això, volem una política que pose les persones per davant del benefici.

Volem habitatge públic. Lloguers que es puguen pagar. Salaris que permeten viure. Serveis públics forts, i l’esquerra ha de donar resposta.

Perquè volem que els nostres puguen viure, dignament.

Que puguen estudiar, que puguen emancipar-se, que puguen formar una família si volen, que puguen construir el seu futur.

I volem que els nostres majors puguen envellir a casa seua, amb dignitat i sense por.

Perquè una casa no són quatre parets.

És una llar. És seguretat. És futur.

I viure dignament no pot ser un privilegi de qui més té.

L’habitatge és un dret. I una casa és per viure, no per especular.

És moment de parlar clar i alt, i lluitar, com s’està fent ja als carrers, per no fer passos enrere. És moment de dir prou, tota la societat i treballar de valent per defendre els drets conquerits.

Guanyar denuncia la situació, cada vegada més insostenible, de la gestió municipal. Segons explica, el seu portaveu Sergi Rodríguez, “el govern fa temps que s’ha instal·lat en una manera de funcionar que és un autèntic desastre”.

Rodríguez assenyala que, tant en les comissions informatives com en els plenaris, Guanyar ha traslladat reiteradament les deficiències que afecten els serveis essencials de la ciutat. “Ho hem dit per activa i per passiva, amb dades, amb exemples i amb propostes. Però el govern continua a la seua, com si res. I el que és més preocupant, quan contesten a les nostres demandes, ho fan, moltes vegades, amb una actitud menyspreant o indiferent, més pròpia de qui es molesta quan li recorden que té obligacions”, afirma.

El portaveu destaca que » la recollida de brossa continua acumulant punts negres i problemes que ningú resol», que «el transport públic no dona resposta a les necessitats reals de la gent» i que «el manteniment de la ciutat és clarament insuficient, amb carrers i espais públics que demostren una falta de planificació i de control preocupant”.

Rodríguez critica que, en lloc d’exigir a les empreses concessionàries que complisquen els contractes, el govern “opta per encadenar pròrrogues i preparar noves licitacions que, al final, acabaran guanyant les grans empreses de sempre”. Segons explica, “és un cercle viciós: serveis deficients, falta de control, pròrrogues interminables i licitacions que perpetuen el problema. Les empreses continuen actuant sense fiscalitat per part de l’Ajuntament i, això sí, guanyant molts diners”.

El portaveu de Guanyar considera que la situació “no és fruit de la casualitat, sinó d’una manera de governar que evita el conflicte amb les concessionàries i que prefereix mirar cap a un altre costat”. “La ciutat necessita un govern que escolte, que controle, que exigisca i que responga amb eficàcia. No un govern que es molesta quan se li assenyalen les coses que no funcionen”, conclou Rodríguez.

Ja són dues les pròrrogues concedides i no hi ha certesa que siguen les últimes.

Les obres de l’Institut Andreu Sempere haurien d’estar acabades segons contracte en l’abril del 2026, però una primera concessió de pròrroga de quatre mesos allargava el termini a agost amb l’objectiu de tindre el Centre condicionat per començar a setembre el curs 2026/2027.

Incomplit de nou aquest termini es concedeix una altra pròrroga de quatre mesos més que du la data de finalització per a desembre. En definitiva, els vuit mesos que demanava l’empresa des de la primera sol·licitud de pròrroga. Per al portaveu del Grup Municipal de Guanyar Alcoi: «La gestió de les obres de l’Institut Andreu Sempere és un fracàs absolut de l’administració. És una vergonya que una necessitat tan prioritària com era disposar del centre educatiu quan tocava, no s’haja complit. La ineficàcia de l’actual administració atempta a l’educació pública i al conjunt de la comunitat educativa.»

Des de Guanyar Alcoi denuncien que la primera pròrroga lliurada a l’empresa per part de l’Ajuntament no va ser més que una eixida en fals per evitar major insatisfacció entre la comunitat educativa del Centre, ja que es va donar per a quatre mesos anunciant que les obres estarien finalitzades a l’agost per al començament del curs al setembre. En paraules del portaveu, Sergi Rodríguez: «En abril, un any després del començament de les obres, quan havien d’estar acabades, sols se n’havia executat el 50%. Era impossible que en quatre mesos s’executara el 50% que faltava. De fet, l’empresa sol·licitava vuit mesos i l’Ajuntament en va donar quatre, sabedor d’aquesta impossibilitat, enganyant una vegada més a la comunitat educativa. No era creïble ni seriós. De fet, s’ha hagut de donar una segona pròrroga de quatre mesos més, i, així i tot, no tenim la certesa de l’acabament de les obres al desembre.».

Guanyar Alcoi és especialment crític amb la Generalitat pel menyspreu demostrat a l’educació pública i al poble d’Alcoi a l’haver paralitzat durant mesos el pagament de fins a 2 milions d’euros perjudicant greument el ritme de les obres. Per a Guanyar Alcoi estem davant d’una falta d’eficàcia gestora per part de l’administració que s’ha de corregir urgentment. Per a la formació municipalista l’Ajuntament també ha de prioritzar la demanda de les necessitats educatives i de serveis bàsics a les administracions competents de manera més enèrgica i reivindicativa.

«Tornar a la normalitat». Ho diem quan passa alguna cosa extraordinària i volem recuperar la calma. Ho diem quasi amb alleujament, com si la normalitat fora sempre un lloc segur al qual necessàriament volem tornar.

Però, a quina normalitat?

Perquè normal no és necessàriament bo. Ni just. Ni acceptable. Normal és allò que passa sovint. Normalitat és allò a què ens acostumem. I normalitzar és convertir en habitual allò que, si ho veiérem per primera vegada, probablement ens escandalitzaria.

I aquest és el problema: ens acostumem massa fàcilment.

Ens acostumem a les aules massificades, a la falta de professionals, a les llistes d’espera, a una sanitat pública que treballa al límit. Ens acostumem a escoltar que no hi ha prou recursos, que no hi ha prou personal, que cal esperar. I, a força de repetir-ho, acabem pensant que és normal.

Però també normalitzem altres coses. Normalitzem els insults en les manifestacions, la crispació política, la violència convertida en espectacle. Normalitzem les guerres perquè les veiem cada dia a les pantalles. Mirem les imatges de Palestina, de persones mortes, famílies desplaçades i ciutats destruïdes, i després continuem amb la nostra vida. No perquè no ens importe, sinó perquè el sofriment repetit acaba deixant de sorprendre’ns.

I això és terrible.

També parlem de Ceuta quan la situació es desborda, quan la frontera deixa de ser una paraula i es converteix en persones concretes, en xiquets i xiquetes, en vulnerabilitat, en drets que depenen de decisions polítiques. Ens preocupa quan esclata la crisi. Però, què passa després?

Tornar a la normalitat no pot significar tornar a deixar de mirar.

Perquè la normalitat també depén de qui la mira. El que per a una persona és una molèstia, per a una altra pot ser un problema que li canvie la vida. El que per a uns és una espera assumible, per a altres pot significar quedar-se sense atenció. El que per a uns és una frontera, per a altres és una vida suspesa.

Per això, potser hauríem de deixar de preguntar-nos simplement quan tornarem a la normalitat i començar a preguntar-nos quina normalitat volem.

Una normalitat que no siga resignació.

Una normalitat en què l’educació pública tinga els recursos que necessita i no depenga de l’esforç heroic del seu professorat. En què la sanitat pública puga atendre amb dignitat i sense convertir l’espera en costum. En què les persones vulnerables no siguen invisibles fins que una crisi les posa davant de les càmeres.

Una normalitat en què no ens acostumem a la guerra, al sofriment, a la desigualtat o a la crispació. En què mirar cap a un altre costat no siga la manera més còmoda de continuar amb la nostra rutina.

Perquè una societat no hauria de decidir què és normal segons el nombre de vegades que una injustícia es repeteix.

Potser tornar a la normalitat és necessari. Necessitem recuperar rutines, estabilitat i una certa tranquil·litat. Però no qualsevol normalitat.

Necessitem una normalitat que hàgem triat, no una normalitat que simplement hàgem heretat.

Normal, no?

Rosanna Espinós Tortosa

Candidata a l’Alcaldia d’Alcoi per Guanyar Alcoi.