El govern municipal d’Alcoi trau pit cada vegada que parla del transport urbà. Segons ells, el servei “va a més” i ja estem prop dels dos milions de viatgers i per a ells, això és una prova de la seua “bona gestió”.

Però, com a usuària habitual, puc dir que la realitat és bastant menys triomfalista. El bus sempre va ple, sí, però no perquè funcione bé, s’utilitza perquè és necessari, perquè hi ha persones que depenen del bus per treballar, estudiar, anar al metge o simplement moure’s per la ciutat. I precisament per això és tan greu que el servei siga tan deficient.

Si voleu, fem un llistat de coses que no funcionen. Comence jo.

Els horaris deixen molt a desitjar, bàsicament no quadren en la vida real. Hem dit que moltes persones depenen del bus per anar a treballar, I és cert… sempre que no treballes massa prompte, si tens torns matiners, el transport públic no és una opció. Per exemple des de la Zona Nord, el primer bus ix a les 7 del matí, sempre que vages cap al centre o la zona alta. Cap a Santa Rosa–Batoi passa “una mica més tard”. Solució? Matinar més i anar a peu. Moderníssim.

Les freqüències tampoc es queden curtes. Jo mateixa he viscut, i no una ni dues vegades, la situació surrealista de,a certes hores, quedar-me a terra perquè el bus anava de gom a gom i ni tan sols ha fet la parada. En una ciutat que presumeix de “modernitzar” el transport públic, això és quasi còmic. Amb sort, esperes 20 minuts al següent i arribes tard a la faena. O a classe! Són molts els estudiants que agafen el bus d’abans per no quedar-se a terra i fer tard. Tot molt “smart”.

I si parlem dels caps de setmana? Si estàs pel centre, has de saber que pel Parterre l’últim bus passa a les 21.15. I des del Calderón fins a la Fàbrica a partir d’eixa hora no hi ha servei. Així que el cap de setmana, promptet a casa. Alcoi, ciutat viva.

Després tenim la famosa app. El govern presumeix que Alcoi és “smart”, però l’aplicació del bus… no funciona la majoria de vegades. Igual és la calor. Qui sap.

Parlant de calor i de les mesures contra les onades extremes, em sap greu, però les del bus no funcionen. De vegades el bus és gratis, sí, però l’aire condicionat… en el 4 ni funciona, en molts altres fa molt de soroll però frescor poca, i si el bus va ple, és quasi millor quedar-te a casa davant del ventilador. Tot molt “smart”, insistisc.

I la flota? Autobusos de l’any de la picor i un de nou… però inaccessible. El bus elèctric és tan “modern” que les persones majors han de superar escalons impossibles per a poder seure. Una gimcana urbana disfressada de sostenibilitat.

I mira per on, com tot funciona tan bé, en l’últim plenari, quasi de puntetes, va aparéixer la setena pròrroga del contracte del bus. I després vindrà la nova licitació a deu anys més. Una dècada més blindant un model que no funciona. Per justificar-ho, el govern anuncia “millores”. Tot embolicat en un discurs de “bones notícies” que, quan rasques un poc, fa aigües per tot arreu.

Esperem que almenys els autobusos en els quals diuen ampliaran la flota, no siguen com l’últim que van comprar, sí, se’n recordeu? Eixe en el que calia ser esportista d’elit per seure en ell.

El govern destinarà 39 milions d’euros a una empresa privada perquè gestione el servei. En resum: una empresa que guanya diners, un ajuntament que es desentén i uns usuaris que pateixen la mediocritat.

Mentrestant, es perd una oportunitat clau, recuperar el servei públic. Si el transport urbà tornara a mans municipals, els beneficis que ara s’embutxaca l’empresa podrien reinvertir-se en millores reals: més freqüència, més accessibilitat, més confort, més qualitat. Però si es torna a contractar a una empresa per 10 anys, les pròximes legislatures ja no podran recuperar-lo sense pagar la indemnització corresponent. Una decisió que condiciona el futur de la ciutat.

Al final, qui guanya? Digueu-m’ho vosaltres. El que queda clar és que la ciutadania perd. Perd confort, perd temps, perd la possibilitat d’un transport públic digne, modern i pensat per a les persones.

La conclusió és simple, Alcoi en mereix molt més. El transport públic no és un luxe, és un servei essencial. I un servei essencial no pot estar en mans d’un contracte etern que perpetua problemes.

“Mucho más temprano que tarde…

de nuevo se abrirán las grandes alamedas…”

Quan al novembre de 2018 l’Ajuntament d’Alcoi va rebatejar l’Alameda amb el nom de Camilo Sesto, ningú no va recordar el seu pas per Xile exactament quaranta-cinc anys abans. Dubte que el museu, inaugurat aquest mes de juny, en faça tampoc cap referència; quan el visite ho podré comprovar. És un dels capítols més obscurs de la seua biografia, fins al punt que li va valdre malnoms com Pinocho o Camilo(chet). I és que va ser el primer artista internacional a acceptar una invitació per actuar a Xile només dos mesos després del colp d’estat feixista que va enderrocar la democràcia xilena i va instaurar la dictadura d’Augusto Pinochet.

En aterrar, va anunciar que oferiria fins a quatre actuacions gratuïtes per contribuir a la campanya de «reconstrucción nacional» promoguda per la Junta Militar. I, poc abans de marxar, va afirmar en una entrevista que «la gente está más contenta ahora» i que «todo va a ir bien», quan només havien passat dos mesos del colp d’estat i la dictadura acabava d’imposar-se sobre el govern democràtic de Salvador Allende. Víctor Jara havia estat torturat i assassinat feia només unes setmanes a l’Estadi Xile. I entre les milers de víctimes que acabaria causant la dictadura també hi hagué el sacerdot valencià Antoni Llidó, nascut a Xàbia i rector a Balones i Quatretondeta.

Recorde aquesta història oblidada perquè ara al PP li sembla malament que un institut porte el nom d’Isabel-Clara Simó, a l’Alcúdia, a la Costera. No han llegit ni una sola pàgina de les més de setanta obres de l’escriptora, ni coneixen la seua trajectòria docent, periodística i editorial. Però en la seua infinita ignorància pretenen convertir aquesta lluita en una batalla cultural i lingüística, a veure si n’obtenen algun rèdit electoral mentre la gent oblida la DANA i les retallades dels serveis públics.

A Alcoi, tota l’esquerra social, cultural i política ha posat el crit al cel, i amb raó. Però cal recordar que l’homenatge, a casa nostra –que era la seua–, tampoc no ha estat fàcil. Després de sis anys, per fi, han trobat un espai públic que porte el seu nom. Però no ha estat una ampla avinguda, i ací és impossible no tornar a pensar en Camilo Sesto i Salvador Allende. Finalment ha estat una rotonda. Una redona presidida per una curiosa escultura, obra d’un artista famós també pel seu bust de Franco, que fins fa poc es podia trobar a Wallapop.

Isabel-Clara Simó mereix molt més que una rotonda. Mereix un espai públic que estiga a l’altura de la seua dimensió intel·lectual i literària. L’institut de l’Alcúdia ha de continuar portant el seu nom, però Alcoi, la ciutat on va nàixer i a la qual sempre va tornar, també té un deute pendent amb ella. L’alumnat alcoià hauria de tenir el privilegi d’acudir a un centre de primària o secundària que el portara amb orgull. I el seu fons personal hauria d’estar plenament accessible als investigadors perquè la seua obra continue viva. Perquè la memòria col·lectiva també es construeix amb els noms que decidim donar a les nostres avingudes, escoles i rotondes.

Guanyar Alcoi expressa el seu suport ferm a la moció que presentaran les famílies i les treballadores auxiliars de la Residència Mariola d’Alcoi en el plenari d’agost. La moció denuncia la greu falta de personal i el deteriorament progressiu de les condicions laborals en el centre.

Les famílies volen  traslladar a l’Ajuntament la seua profunda preocupació per la manca de personal que impedeix realitzar amb normalitat funcions essencials per al benestar de les persones residents. Tot i això, Guanyar Alcoi vol deixar clar que les persones majors estan ben ateses gràcies al compromís, l’esforç i la professionalitat de les treballadores, que assumeixen una càrrega de treball desmesurada per garantir que els residents tinguen cobertes les seues necessitats bàsiques.

La regidora Mari Carmen Paredes comenta “Esta situació, però, és injusta i insostenible. Fa anys que les treballadores auxiliars arrosseguen condicions laborals nefastes, plantilles insuficients i una pressió constant que afecta la seua salut física i emocional. No es pot continuar depenent del sacrifici personal de les professionals per mantindre la qualitat del servei. La dignitat de les persones majors i la dignificació del personal auxiliar han d’anar de la mà.”

La moció presentada per les famílies reclama mesures urgents a l’administració competent:

Actualitzar i agilitzar les borses de treball per cobrir vacants i baixes.

Estabilitzar les plantilles i dotar el centre dels recursos humans necessaris.

Evitar retallades en serveis essencials.

Garantir el compliment de les ràtios de personal.

Prioritzar la cura i l’atenció a la dependència per damunt de criteris econòmics.

Reconéixer i dignificar la tasca del personal auxiliar, amb condicions laborals i salarials justes.

Guanyar Alcoi considera que estes reivindicacions són legítimes, necessàries i urgents. Les treballadores estan sostenint el servei amb un esforç extraordinari, però no es pot continuar exigint-los que posen en risc la seua salut per suplir la falta de personal. És responsabilitat de l’administració garantir que les residències, tant públiques com privades concertades, és a dir, que reben diners públics, funcionen amb els recursos humans adequats i amb plantilles estables. Perquè el cas de la Residència del Preventori es dona també en la resta de residències que atenen els nostres majors.

Per això, Guanyar Alcoi votarà a favor de la moció i exigirà que l’Ajuntament d’Alcoi i la Generalitat Valenciana actuen amb rapidesa i responsabilitat.

Les persones majors mereixen una atenció de qualitat. Les treballadores mereixen condicions dignes. I la ciutat d’Alcoi mereix un servei públic que estiga a l’altura.

Hi ha una màxima periodística tan real com cruel: allò que no ix als informatius sembla que no existeix per a l’opinió pública.

En els últims mesos, el focus dels grans mitjans de comunicació s’ha anat desplaçant cap a altres latituds i interessos. Tanmateix, que la tragèdia de Palestina ja no òbriga els telenotícies no significa, ni de lluny, que la violència s’haja aturat. Al contrari: el silenci de les pantalles sovint es tradueix en una major impunitat sobre el terreny.

A la Franja de Gaza, la realitat continua sent devastadora. No parlem de fets passats, sinó d’un degoteig diari i incessant de morts, de desplaçaments forçosos de famílies que ja no tenen on fugir i de detencions arbitràries. El bloqueig de l’ajuda humanitària —des dels elements més bàsics, com el menjar, l’aigua i les medicines, fins al carburant indispensable per fer funcionar els hospitals— manté la població en una situació de col·lapse permanent.

Sense una obertura real de les fronteres i sense garanties de seguretat, parlar de reconstrucció és, hui dia, una quimera.

A Cisjordània, lluny de les càmeres, s’està executant una estratègia diària i silenciosa que busca fer directament inviable la vida del poble palestí. El robatori de terres per a l’expansió de nous assentaments, les incursions militars, les detencions i la crema deliberada de camps de cultiu destruint el suport econòmic i el vincle històric amb la terra formen part del pa de cada dia.

Però aquesta política de despossessió no és nova ni es limita a aquests territoris. A la mateixa Palestina del 48, la població palestina conviu amb un règim de discriminació institucionalitzada. L’existència de nombroses lleis que diferencien els drets de la població jueva i palestina en àmbits com l’accés a l’habitatge, la propietat de la terra, el reagrupament familiar o la llibertat d’expressió fa que la convivència siga cada dia més insuportable i posa de manifest l’existència d’un sistema de discriminació estructural.

Davant d’aquesta vulneració sistemàtica del dret internacional, la resposta de la comunitat internacional continua sent d’una tebiesa sagnant. Les declaracions de “preocupació” dels governs contrasten frontalment amb la manca de sancions reals i de mesures contundents. Es legislen decrets que sovint inclouen lletra menuda per salvar interessos industrials o militars propis, mentre la diplomàcia es mostra incapaç o, de vegades, còmplice  d’aturar la violència i el desplaçament forçós de la població palestina.

La gran paradoxa d’aquesta crisi és la distància abismal que separa els despatxos oficials de la voluntat popular. Ha estat la ciutadania, conscient i mobilitzada, la que ha mantingut viva la solidaritat als carrers.

No obstant això, la realitat dels nostres pobles també imposa pauses forçoses. A les nostres comarques, la disminució de la població d’Alcoi i el Comtat durant aquestes setmanes d’estiu, sumada a les altes temperatures asfixiants, fa que actualment no es convoquen concentracions a les places.

Però que no estiguem físicament al carrer no significa que ens hàgem desmobilitzat.

Al contrari. Estarem molt pendents per posar en pràctica, de manera efectiva, la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS): una forma de resistència pacífica però contundent que podem exercir cadascun de nosaltres en el nostre dia a dia.

Des del moment de fer la compra, rebutjant activament els productes d’empreses vinculades a la colonització i a la vulneració dels drets del poble palestí, fins al boicot a esdeveniments culturals o esportius que mantinguen relacions amb l’Estat d’Israel o amb empreses implicades en aquestes polítiques.

Tenim ferramentes de pressió directa tan senzilles com informar-nos, consumir de manera responsable, rebutjar la complicitat econòmica i apagar la televisió quan es retransmeten esdeveniments que contribueixen a normalitzar la injustícia i la vulneració dels drets humans.

Però aquesta pausa no serà definitiva. Pròximament continuarem amb les concentracions i tornarem a omplir els carrers i les places per Palestina. Esperem retrobar-nos de nou amb més força, amb més determinació i amb la mateixa dignitat, per continuar defensant els drets del poble palestí i exigint la fi de la injustícia i de la impunitat.

Perquè encara que ara fem una pausa, la nostra solidaritat no descansa. Ens tornarem a trobar als carrers, amb més força que mai, per la dignitat del poble palestí.

Quan els governs miren cap a una altra banda i els mitjans callen, la persistència de la societat civil, des dels nostres pobles i des de les nostres llars, és un dels principals dics de contenció contra l’oblit.

No podem permetre que el silenci mediàtic ens faça còmplices d’una injustícia que continua cobrant-se vides cada dia.

Per dignitat. Per justícia. Per solidaritat.

PALESTINA NO POT CAURE EN L’OBLIT.

“A ell, el poder el va canviar, el va transformar, i segurament no per a bé”

L’any 2017, la revista Saó va entrevistar l’alcalde d’Alcoi, encetant així una sèrie de converses amb “les primeres autoritats de les grans ciutats del País Valencià”. Toni Francés estava exultant: havia revalidat l’alcaldia i millorat els resultats de la primera legislatura. Tot i l’auge de l’esquerra alternativa —amb l’impuls del 15M—, la divisió de la dreta li permetia governar amb un cert marge. L’exalcalde del PP, Jordi Sedano, li va oferir un xec en blanc, primer com a trànsfuga i després des de la marca blanca de la patronal. D’aquella bonica amistat van nàixer acords per amagar els sobrecostos del Calderón o les responsabilitats jurídiques derivades del cas de la Rosaleda.

A l’entrevista va desplegar tots els tòpics possibles. Alcoi és el melic del món i alhora la Gàl·lia d’Astèrix; la petita Barcelona, motor de la industrialització valenciana i gresol cultural. Es va queixar, amb raó, de l’herència del PP i va lluir la seua amistat amb Ximo Puig: “El president que més presència ha tingut a la nostra ciutat en els últims vint anys”.

Només va fer un gest de desaprovació quan li van preguntar per Pep Sanus: “Crec que això que es diu que el poder canvia les persones, en algunes sí que és de veres”.

I amb el temps, mira per on, les seues trajectòries han acabat mimetitzant-se. Tots dos van començar des de la minoria i la necessitat de l’acord, despertant expectatives de canvi. L’any 1979, després de la llarga nit de la Dictadura franquista, per raons òbvies. I el 2011, per sorpresa i amb els pitjors resultats de la història, el PSOE es va fer amb l’alcaldia després d’una Dècada Popular Ominosa.

Els primers anys tots dos van haver de pactar, “amb els bolxevics!” –com deia Sanus. Però a poc a poc van anar desempallegant-se del marcatge. Recorde com va acabar el darrer govern de Pep, quan va regalar l’alcaldia a Peralta, amb un pacte amb Zaplana, després de privatitzar l’aigua i els autobusos. Una renúncia que Francés no ha sabut, o no ha volgut revertir, tot i signar acords any rere any prometent la remunicipalització dels serveis bàsics.

Tots dos, a més, han acabat els seus mandats apostant per la reclassificació urbanística de la Canal, contra els informes i les evidències. Probablement aquest va ser el projecte que va reunir Zaplana i Sanus, igual que va empènyer Francés a rebre i signar amb Mazón un acord, quan aquest ja no podia eixir de sa casa sense avergonyir-se.

Sanus va preferir fugir a meitat legislatura, qui sap per què. Mentre Francés, forçat per la pèrdua de poder dins del seu partit i unes expectatives electorals ben negres, ha donat un pas enrere i ha anunciat que busca feina.

No els conec prou, ni a un ni a l’altre, com per assegurar que el poder els va canviar. Probablement tots dos són dels de Groucho, dels qui tenen uns principis o d’altres, segons bufe el vent. O potser, realment, com deia Francés en aquella entrevista, la vara de batlle d’Alcoi és l’anell de Sauron.

Si hi ha una cosa que els que fem esport a Alcoi tenim clara és que ningú ens regalarà res. Les medalles, les marques i les rutines perfectes s’aconsegueixen entrenant; repetint una vegada i una altra, caient i tornant-se a alçar, fent sacrificis mentre molts altres estan descansant. Això forma part de l’esport i ho acceptem de bon grat.

El que costa més d’acceptar és que, a més de competir contra el cronòmetre o de lluitar per clavar la millor diagonal, també hàgem de competir contra unes instal·lacions que fa massa temps que esperen una renovació.

Podria parlar de la pista d’atletisme, entre altres, sí, però també d’espais com els camps de futbol com el “Jorge Molina”, on entrenar en condicions s’ha convertit quasi en un esport de risc. Com es pot demanar l’excel·lència als nostres esportistes si són espais que estan obsolets, fets pols o directament no es van fer bé des del principi.

Soc d’Alcoi i estic orgullós de ser-ho. És una ciutat amb molta tradició esportiva i amb gent que ha demostrat que, amb treball, es pot arribar molt lluny. De fet, cada any en sorgeixen esportistes que aconsegueixen resultats impressionants a escala autonòmica i nacional. Però moltes vegades tinc la sensació que ho fan malgrat la ciutat, i no gràcies a ella.

Els que estem dins del món de l’esport, fa anys que escoltem el mateix: «ja està en marxa», «ara sí», «queda poc». Però passen els mesos, els anys, es fan nous anuncis… i nosaltres… continuem esperant. I arriba un moment que et preguntes: de veritat és tan difícil apostar pels joves que dediquem hores i hores a representar Alcoi cada cap de setmana?

No estem demanant instal·lacions olímpiques ni luxes. Només volem poder entrenar en condicions. Fa mal de veure com altres localitats, de vegades molt més menudes, tenen espais esportius que fan enveja.

El més curiós és que després tots ens alegrem quan un esportista alcoià destaca. Se’ns ompli la boca parlant del talent que hi ha a la ciutat i dels èxits que s’emporten cap a casa. Però el talent també necessita suport, i les medalles no plouen del cel. Darrere hi ha hores interminables d’esforç, famílies fent sacrificis econòmics i de temps, entrenadors que ho donen tot… i unes instal·lacions que haurien d’acompanyar aquest treball, no posar-li més traves.

A vegades sembla que sempre hi ha diners per a altres coses. Per a projectes nous, reformes vistoses o campanyes que fan molt de soroll, com el “Nou pavelló de la gimnàstica”. Mentrestant, els espais on milers de joves passem bona part de la setmana continuen a la cua de les prioritats. I això acaba enviant un missatge molt clar i dolorós: que l’esport base sempre pot esperar.

Però nosaltres no podem esperar eternament. El temps passa, les carreres esportives són curtes i hi ha una generació sencera que està creixent amb la sensació que sempre li toca conformar-se amb el que hi ha.

Tot i això, continuarem entrenant. Perquè estimem el que fem, perquè l’esport ens ha ensenyat a no rendir-nos mai i perquè volem continuar portant el nom d’Alcoi al dalt de cada pòdium.

En definitiva, el desig que tinc és que Alcoi comence a apostar de veritat pels seus esportistes, amb unes instal·lacions en condicions, abans que es vegen obligats a marxar o a retirar-se per a fer-se escoltar. El talent ja el tenim a casa. Ara només falta que la ciutat córrega, marque, enceste, pedalege i salte al mateix ritme i amb la mateixa força que els seus joves.

Les primàries de Guanyar han complit la seua funció. Han servit per a construir democràticament la futura candidatura amb què ens presentarem a les pròximes eleccions municipals. El primer que vull fer és donar les gràcies a totes les persones que hi han participat.

Gràcies a totes i tots els qui han fet possible aquest procés, independentment de la candidatura que hagen recolzat. La participació ha estat molt elevada, i això és una magnífica notícia. Vol dir que hi ha una ciutadania implicada, que debat, que participa i que decideix.

Les primàries serveixen per a decidir democràticament una candidatura i deixen clar quin projecte i quina manera de fer política compten amb un suport més ampli.

Rosanna Espinós ha rebut una confiança molt clara per encapçalar la candidatura. Jo mateix he rebut un suport que assumisc amb molta responsabilitat, perquè l’entenc com un reconeixement al treball que hem fet aquests anys des del grup municipal i, sobretot, com un estímul per continuar treballant.

Hi ha, a més, una altra lectura que crec que mereix ser destacada.

La ciutadania que ha participat ha situat cinc dones entre les sis primeres posicions. Més enllà de com la legislació electoral determine finalment la composició de la candidatura, aquest resultat parla per si mateix. A Guanyar, les dones no assumeixen responsabilitats perquè una norma les hi reserve. Les assumeixen perquè la militància confia en la seua capacitat, en la seua trajectòria i en la seua manera de fer política.

Per això em sembla una paradoxa que la reforma de la llei electoral haja deixat sense efecte una part del reglament de primàries que ens havíem donat com a organització. No és una crítica a una llei que continua sent necessària en molts espais, on encara cal garantir una representació equilibrada. Però també crec que cal saber reconéixer i fer valdre aquells projectes que han fet del feminisme una pràctica quotidiana i una cultura política compartida, més enllà del que marca la llei, com és el cas de Guanyar Alcoi.

Per damunt de tot, però, aquestes primàries ens deixen una altra lectura, i no menys important.

La ciutadania ha apostat per una manera d’entendre la política basada en el diàleg, la participació i la capacitat de construir acords. No perquè el diàleg siga un fi en si mateix, sinó perquè és la millor eina per transformar la realitat i millorar la vida de les persones.

Ara toca continuar treballant i tornar a posar tota la mirada en la ciutat.

Perquè la nostra prioritat és Alcoi.

És defensar uns serveis públics de qualitat, protegir el nostre entorn i el nostre patrimoni, garantir el dret a l’habitatge, generar oportunitats perquè la gent jove puga desenvolupar el seu projecte de vida ací, cuidar la nostra gent gran, donar suport al comerç local, impulsar una economia sostenible i reforçar els nostres barris. És fer que la cultura, la participació ciutadana i la justícia social siguen el centre de les decisions municipals.

Aquest és el municipalisme en què crec: posar Alcoi i la vida de les persones al centre de la política. Aquesta és la responsabilitat que assumisc. Continuar treballant, al costat de Rosanna Espinós, del grup municipal i de totes les persones que formen Guanyar, amb la mateixa il·lusió, la mateixa força i la convicció que la millor política no és la que fa més soroll, sinó la que aconsegueix millorar la vida de la gent.

Les primàries han decidit.

Ara a continuar treballant per Alcoi.

La decisió que en el seu dia va prendre el govern local de configurar una gran macroàrea per a la gestió centralitzada dels departaments d’IGS (Inspecció general de Serveis), Medi Ambient, Mobilitat i Festes, amb totes les competències de gestió que s’hi deriven, va ser clarament una equivocació perjudicial per a la bona gestió municipal. Moltes competències per gestionar de manera molt jerarquitzada. Excessiva concentració del poder de decisió en un sols cap responsable de tan gran macroàrea. Un sistema amb problemes de gestió. No sols pel fet recent que ha eixit a la llum amb motiu dels conflictes laborals del departament i que han destapat indicis d’irregularitats en contractacions menors, sinó per tota una llarga trajectòria de formes de fer que han derivat en una gestió insuficient. No és un problema tècnic, és un problema polític.

L’àrea d’IGS ha estat massa sovint motiu de polèmiques. L’aposta per les privatitzacions de la gestió dels serveis públics ha consolidat una situació insostenible i molt desfavorable als interessos ciutadans. Hem passat tota la legislatura actual amb les reiterades pròrrogues de les contractacions dels serveis públics de quantia més elevada fins a arribar a tindre’ls fora de contracte, el que ha significat majors despeses per a les arques públiques. La decisió de privatitzar la gestió d’aquests serveis ha dut a un increment de les despeses i a una gestió molt deficient durant anys.

Recordem l’informe de l’Agenda Antifrau del 2022 on dictaminava irregularitats en la gestió de l’aigua que ascendien a quasi un milió d’euros que l’empresa adjudicatària li hauria d’abonar a l’Ajuntament. L’empresa (Aqualia) incomplia clàusules del contracte durant molts anys amb la deixadesa d’una fiscalització adequada per part d’IGS. La denúncia va ser iniciada per l’entitat cívica «Iniciativa per la Gestió Pública de l’Aigua». Evidenciada la irregularitat, l’Ajuntament va reclamar els diners a l’empresa i aquesta ho va recórrer als Tribunals. Encara s’està a l’espera de la resolució, però l’empresa continua gestionant l’aigua pública i presentant-se a les noves licitacions.

La decisió de reduir progressivament les brigades d’operaris municipals amb la finalitat política de justificar la necessitat de contractacions externes per fer serveis que feien les brigades municipals quan estaven ben dotades de personal, ha derivat en una pèrdua de musculatura pròpia de l’administració local per al manteniment ordinari i adequat a les necessitats constants de la ciutat.  I els efectes han sigut una ciutat mal mantinguda i un entramat de contractacions que saturen el treball administratiu.

La mateixa gestió que s’ha fet amb el projecte de peatonalització del centre de la ciutat amb un inici desastrós per no ajustar el procés participatiu a la legalitat, amb la consegüent sentència judicial que va dictaminar reiniciar el procés i que una vegada complida la tramitació correcta el govern ha decidit no aplicar-la. Decisions del govern municipal que han evidenciat una gestió erràtica i negativa per a l’avanç d’una ciutat sostenible i ben administrada.

La llista és massa llarga. Massa anys de privatitzacions. Massa temps dels mateixos responsables d’adjudicacions. Massa temps amb les mateixes empreses. Massa possibilitats de complicitat entre uns i altres. Massa cúmul de poder en un cercle molt reduït.

Sols quan ja ha sigut insostenible la situació i han eixit a la llum els problemes interns de la macroàrea, s’ha actuat fent un nou organigrama estructural per descentralitzar-la. Era del tot necessari, però hem perdut un temps valuós. Amb l’esclafit de la macroàrea, s’ha obert un expedient disciplinari per investigar possibles irregularitats en contractacions menors i un expedient administratiu que ha decretat la substitució del que fins ara havia sigut el cap de la macroàrea i home de confiança i de lliure designació del regidor.

El legat que ens han deixat anys i anys d’un concepte polític neoliberal per exercir la gestió municipal, tant per part del PSOE com del PP, ens ha dut a una situació deplorable. És urgent un canvi en profunditat, una transformació radical en les maneres d’entendre la gestió pública. Durant anys Guanyar Alcoi ha combatut aquestes creences neoliberals i el temps va donant-nos la raó. L’alternativa està clara: cal gestionar des d’allò públic els serveis públics, cal dotar de més operaris les brigades municipals i cal exercir una altra manera les relacions laborals entre els treballadors de l’Ajuntament.

Vivim temps en què és fàcil caure en el desencant. Massa sovint sentim que la política s’ha allunyat de la gent, que costa trobar persones disposades a implicar-se i que predomina el “jo” davant del “nosaltres”. Potser per això les primàries que acabem de viure a Guanyar tenen un valor que va molt més enllà d’escollir una candidatura.

Quan diverses persones decideixen presentar-se, exposar les seues idees, assumir responsabilitats i posar-se al servei d’un projecte col-lectiu, ja està passant una cosa important. I quan, a més, hi ha una participació significativa, el missatge és encara més clar: Hi ha un projecte viu, amb força i amb futur.

Per això, a banda de parlar dels resultats, crec que toca parlar de gratitud. Gràcies a totes les persones que heu votat i gràcies especialment, a totes les companyes i companys que heu fet el pas de presentar-vos. Sense vosaltres aquestes primàries no haurien tingut sentit.

En unes primàries hi ha diferents sensibilitats i diferents suports, però el veritable èxit és col-lectiu. Estic convençuda que Guanyar ix d’aquest procés més fort, amb més persones implicades, amb més idees i amb la certesa que hi ha molta gent disposada a continuar treballant per una ciutat més justa, més sostenible i més amable.

La democràcia  no és només votar cada quatre anys. També és debatre, escoltar, discrepar, arribar a acords i construir entre totes i tots. Les primàries  són una mostra d’aquesta manera d’entendre la política; oberta, transparent i participativa.

Ara comencem una nova etapa i és moment de treballar per reforçar el projecte que compartim, perquè el que ens espera és molt més important que el procés que acabem de viure.

Diuen que qui guanya unes primàries és qui obté més vots. Jo crec que aquesta vegada hem guanyat totes i tots. Perquè el més valuós no és el nom de les persones elegides, sinó haver demostrat que Guanyar continua sent una eina útil, il-lusionant i necessària per a construir l’Alcoi que volem.

Escric aquest article abans de conèixer el resultat de les primàries de Guanyar Alcoi. Convençut que aquest és el camí de la transformació social, i no cap altre. Un camí radicalment democràtic, a partir del debat sense límits. Que es construïsca en primàries, a la llum del dia, i no en despatxos foscos.
Perquè l’esquerra s’ha de refer des dels fets i des de les idees.
Els qui tenen por al diàleg, a seure i pensar juntes, són aquells de la llarga nit del feixisme. La reflexió, la conversa i, fins i tot, la discussió (per què no?) sempre han estat del costat bo de la història. Mai més censures ni silencis.
I a Alcoi, malauradament, no anem sobrats ni de debats ni d’idees.
En primer lloc, cal fer entendre a tothom que a la Canal no volen posar fàbriques. Això ho podríem fer a qualsevol altre lloc de la comarca, posant-nos d’acord amb els pobles veïns. Es tracta de pura especulació. Si ho permetem, uns terrenys no urbanitzables, de la nit al dia, passaran a valdre molts diners. I el que acaben construint allí (probablement xalets) posarà en perill l’aigua que bevem.
Per això, senzillament, ens hi oposem. I per això mateix no es pot pactar amb qui diu un dia una cosa i, al següent, la contrària. L’alcalde, Toni Francés, en nom del govern municipal (PSOE i Compromís), ha signat un acord amb la Generalitat (PP) i la patronal. Una capitulació en contra dels interessos d’Alcoi, perquè pot contaminar l’aqüífer del Molinar. Ell sabrà per què.
Necessitem noves idees, també, per aturar l’augment del preu dels lloguers, que en cinc anys han pujat un 45% de mitjana. I mentre l’Ajuntament anuncia noves promocions d’habitatges públics, que no arriben mai, els joves (i els majors) han d’ajornar novament els seus projectes de vida. És imprescindible que l’administració local actue com a intermediària per mobilitzar els habitatges buits. Que garantisca les rendes, seleccione els inquilins i establisca un preu assequible, mitjançant assegurances, bonificacions i recàrrecs.
I exigim uns serveis públics dignes d’aquest nom. A hores d’ara, els contenidors vessen dia i nit. Els carrers competeixen en brutícia. Els autobusos són insuficients. I la qualitat del subministrament d’aigua no està a l’altura del seu preu. Reclamem una calendarització de la remunicipalització de tots aquells serveis que un pacte indecent entre el PP i el PSOE va regalar a multinacionals.
I per fer possible tot açò necessitem moltes mans. La voluntat de persones que arriben a la política amb ganes d’escoltar i de parlar-ne. I amb els ulls nets, sense prejudicis. Persones d’esquerres com Rossana Espinós, que sumen per Guanyar. D’altres no tant.

Un procés de votació obert a la participació ciutadana ha permés decidir tant la candidata a l’Alcaldia com els deu primers llocs de la candidatura de Guanyar Alcoi.

Un total de 445 persones han participat en les primàries obertes de Guanyar Alcoi per decidir la candidatura que concorrerà a les eleccions municipals de 2027. El procés, obert a qualsevol persona major de setze anys que haguera nascut, visquera, treballara o estudiara a Alcoi, ha tornat a demostrar l’aposta de la plataforma per un model de participació democràtica i de pressa col·lectiva de decisions.

Per a la votació telemàtica es van inscriure 340 persones, de les quals 292 van exercir el seu dret a vot. A aquestes cal sumar les 153 persones que van participar presencialment, de manera que 445 persones han pres part en un procés que no només ha servit per a elegir la candidata a l’Alcaldia, sinó també per determinar els deu primers llocs de la candidatura.

Els resultats de les primàries han donat la victòria a Rosanna Espinós, que ha obtingut 293 vots. En aquest procés també han presentat la seua candidatura Diego Fernández, Dafne Santacreu i Joan Carles Caldentey, a qui Guanyar Alcoi vol agrair la seua implicació, generositat i compromís per haver contribuït, amb les seues candidatures, a un procés plural, obert i participatiu.

La plataforma valora positivament la participació registrada tant en la votació telemàtica com en la presencial, que reforça un model de primàries obertes en què la ciutadania decideix no només qui encapçala la candidatura, sinó també els primers llocs de la llista.

En nom del Comité Electoral, Estefania Blanes ha volgut agrair la implicació de totes les persones que han fet possible aquest procés:

«Volem agrair a totes les persones que han participat, tant inscrivint-se com votant, així com a totes les que han col·laborat en l’organització de les primàries. El procés s’ha desenvolupat amb total normalitat, amb totes les garanties de transparència i verificació, i torna a demostrar que una altra manera de fer política és possible.»

Per la seua banda, Lluís Torró, membre del Comité Electoral, ha destacat el valor democràtic de les primàries:

«Les primàries no són només una manera d’escollir una candidatura. Són també una manera d’entendre la política, basada en la confiança en la ciutadania, la participació i les decisions col·lectives. Aquest procés reforça un dels trets que millor defineixen Guanyar Alcoi.»

Ximo Nebot, també membre del Comité Electoral, ha volgut posar l’accent en la fortalesa col·lectiva que deixa aquest procés:

«Quan les decisions importants es prenen de manera oberta, el resultat és una candidatura més forta, més representativa i amb més legitimitat. A partir d’ara s’obri una nova etapa en què totes les persones que han participat en aquestes primàries formen part d’un mateix projecte col·lectiu amb un objectiu compartit: construir la millor alternativa possible per a Alcoi.»

Les persones participants també han determinat, amb el seu vot, els primers llocs de la candidatura que concorrerà a les eleccions municipals. Els resultats de la votació per al cos de la llista han sigut els següents:

1-    Rosanna Espinós

2-    Mari Carmen Paredes

3-    Diego Fernández,

4-    Sofia Moltó

5-    Maria Botella

6-    Vicky Llàcer

7-    Ovidi Albert

8-    Jordi Santonja

9-    Gabi Sanchis

10- Inma Sancho.

D’acord amb el Reglament de Primàries, aquest resultat determina les deu primeres persones elegides en el procés. No obstant això, l’ordre definitiu de la candidatura s’adaptarà a les noves exigències de la legislació electoral en matèria de composició equilibrada entre dones i homes, aplicant el sistema de cremallera previst per la normativa electoral.

La plataforma considera que aquestes primàries reforcen el seu model de participació democràtica interna, basat en la presa de decisions oberta i col·lectiva. La participació registrada reflecteix la pluralitat social d’Alcoi, amb persones de diferents edats, barris i àmbits professionals implicades en la configuració de la candidatura.

La resta de la candidatura serà completada posteriorment per l’Assemblea de Guanyar Alcoi, tal com estableix el Reglament de Primàries, amb la voluntat d’incorporar dones i homes referents dels moviments socials de la ciutat. Posteriorment, la candidatura completa serà ratificada per l’Assemblea de Guanyar Alcoi abans de la seua presentació pública.

Amb la finalització d’aquest procés de primàries, Guanyar Alcoi inicia una nova etapa amb una candidatura escollida per la ciutadania a través d’un procés obert i participatiu, i reafirma el seu compromís amb una manera diferent de fer política: oberta, participativa i construïda col·lectivament. A partir d’ara, la plataforma centrarà els seus esforços en l’elaboració del programa i en la construcció d’una alternativa transformadora per a Alcoi de cara a les eleccions municipals de 2027.

Ací podeu consultar l’acta completa de l’escrutini de les votacions de les primàries de Guanyar Alcoi de 2026:

En paraules de la regidora de la formació municipalista: «Des de Guanyar Alcoi volem expressar la nostra preocupació pels fets ocorreguts el passat divendres durant el concert de la Música Primitiva Apolo a l’Auditori Amando Blanquer, quan els músics es van trobar que no disposaven de les cadires que havia de proporcionar l’Ajuntament».

Segons la informació arreplegada, la banda no va poder accedir a les cadires de l’auditori perquè no es van facilitar les claus d’accés on hi eren. Davant aquesta situació, i segons se’ls va indicar des d’IGS, els mateixos músics van haver de portar les seues pròpies cadires perquè el concert es poguera celebrar. Açò va provocar un retard en l’inici de l’actuació i va obligar la banda a assumir una tasca que no li corresponia.

Per a la regidora de Guanyar Alcoi, Mari Carmen Paredes: «Considerem que aquesta situació és improcedent i no és el tracte que mereix una entitat amb la trajectòria i el pes cultural de la Música Primitiva Apolo. Les bandes han d’arribar a un concert per interpretar música, no per solucionar problemes d’organització».

Per això, des de Guanyar Alcoi exigeix al Govern municipal major cura en aquest tipus d’actes culturals i que prenga les mesures necessàries perquè uns fets com aquests no es tornen a repetir.

Finalment, segons la regidora Mª Carmen Paredes manifesta: «volem felicitar la Música Primitiva Apolo per la seua professionalitat i el seu compromís. Malgrat les dificultats, va saber reaccionar i va fer possible que el públic poguera gaudir del concert. Les nostres entitats culturals mereixen respecte, una bona organització i el suport que correspon per part de l’Ajuntament.»