Lluís Torró, ex-diputat d’EUPV a les Corts valencianes
i professor de la Universitat d’Alacant
La primera de les decisions polítiques de l’alcalde en funcions del PSOE i segur alcalde electe, Toni Francés (des d’ací la meua felicitació pels extraordinaris resultats que ha obtingut) ha estat ben sorprenent. Em referisc a la seua proposta de com repartir dedicacions exclusives i assessories/secretaries quan es constituïsca el nou consistori. Veureu, el PP va fer una sèrie de reformes que limiten aquestes designacions. Per a una ciutat com Alcoi, el límit se situa en 15 regidors amb dedicació exclusiva i 12 llocs de lliure designació (no regidors). No entre a discutir aquestes mesures que limiten molt l’autonomia dels ajuntaments i que (particularment pel que fa a les regidories) generen entrebancs per a que la gent del carrer puga dedicar-se a la política institucional local. Una vegada establertes quines són les limitacions el que caldria seria fixar criteris objectius que permeteren una assignació dels recursos. Des d’EU ja vam fer una proposta que aplicava una sèrie de criteris per tal de resoldre les situacions personals d’incompatiblitat, la necessitat de dotar el govern de recursos adients per a poder exercir les seues funcions i la necessitat de l’oposició de disposar també de personal per a poder fer la seua feina de fiscalització i control. Ningú no l’ha volguda ni tan sols considerar. És més còmode per a qui governa adaptar les normes a les realitats concretes i, sense fixar obligacions reglamentàries, introduir altres criteris més arbitraris.
I això és justament el que Toni Francés proposa al començar la seua legislatura quasi majoritària (en el sentit d’absoluta, vull dir). El que ha anunciat és que tots els grups disposaran d’una dedicació exclusiva (tret de Vox, al que se li proposa mitja, i el PP amb 2) i que sols al PP (4 regidors), C’s (2 regidors) i Compromís (2 regidors) disposaran de secretaris de grup. Això no deixa sols sense secretari a Vox (amb un regidor), sinó que els altres 2 grups (Podem i Guanyar, amb 2 regidors cadascun) també se’ls deixa sense eixe concurs. L’únic criteri adduïble és el de la preferència absoluta del govern en la gestió.
Reflexionem-hi. Amb el repartiment proposat el govern disposarà de 9 dedicacions exclusives (ull, a més els altres 3 regidors dels 12 poden trobar-se en règim de dedicacions parcials, que poden ser, per exemple, del 75%). El govern també es reserva 9 càrrecs de lliure disposició, anomenats habitualment ‘assessors’. Els hi calen 9 persones més? Cert és que el govern necessita personal de confiança: un ‘cap de gabinet’, un responsable de comunicació, un parell d’administratius,… semblen convenients. També podria ser necessari reservar-se algun lloc amb un perfil més tècnic per a reforçar el treball en algun departament en concret, però, ja hi estan els funcionaris! Els funcionaris treballen sota les directrius i les ordres del govern que és qui controla tota la tasca executiva de l’Ajuntament, per a què tant personal de confiança?
En canvi, els regidors de l’oposició no tenen al seu servei el funcionariat. Si tinc algun problema i vull parlar amb el meu representant (que jo he votat) d’un d’eixos grups que sols disposen d’un regidor amb dedicació, que passa si aquesta persona es troba a una comissió informativa, a un plenari o està consultant un expedient? Qui atén el telèfon o les visites? I en aquest cas, a més, s’introdueix un factor de discriminació que no sembla massa objectiu: per què grups en les mateixes circumstàncies institucionals (2 regidors) reben un tractament diferent? Són suficients els 300 vots que separen Compromís de Guanyar per justificar-ho? I els 75 que separen C’s de Podem?
Sembla evident que es tracta d’un gest autoritari i injustificable. Representa un despropòsit majúscul i un menyspreu a la feina de l’oposició. Fins ara, l’única raó que ha evidenciat Francés, més enllà de l’explicació del què va a fer, es pot deduir a partir de l’opinió que, una vegada més, ha llançat sobre Guanyar: està molest perquè ‘se han pasado toda la campaña hablando mal de mí’. Primer, això no és cert (no és el mateix criticar una política que malparlar de ningú, són dos coses ben distintes), i, segon, és que això li molesta? Què no sap què això és l’essència de la democràcia? Sense oposició, sense crítica, sense dissensió, l’exercici de la política esdevé una cosa ben diferent que, em sembla, es troba en les antípodes d’allò que defensa el partit de Francés.
