“¡Al loro, que no estamos tan mal!”. Jordi Martínez, actual regidor de Medi Ambient, va emprar aquesta expressió per a parlar de la gestió privada de l’aigua potable a Alcoi, parafrasejant l’expresident del FC Barcelona. Unes jornades sobre gestió pública celebrades el passat mes d’abril, gràcies a la constant i tossuda defensa del bé comú per la nostra societat civil.
La seua intervenció va contradir la major part del que van exposar els experts, convocats per la Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l’Aigua. Els conferenciants defensaren la importància de preservar el dret d’accés universal a l’aigua potable per a millorar els beneficis, també econòmics, de la ciutat.
Però no em va cridar tant l’atenció això com la frase amb què va iniciar el seu parlament, perquè és molt simptomàtica de la gestió del govern municipal del Partit Socialista. “¡Al loro, que no estamos tan mal!”. Sempre es pot estar pitjor, clar. Per això, no ens podem queixar. Duen 8 anys al govern però tenen prou amb no estar tan mal.
Podríem tindre una ciutat més neta, més viva i més segura. Podríem haver encapçalat projectes innovadors, que donaren la volta a la inèrcia negativa que duu la ciutat des de fa molts anys. Podríem haver implementat serveis públics de qualitat que oferiren feina digna i condicions de vida del segle XXI a les persones que vivim a Alcoi. Podrien haver transformat la ciutat de cap a peus si hagueren volgut, o sabut.
Han tingut 8 anys, que es diu prompte. Han tingut un govern autonòmic progressista amb el seu partit al capdavant. Han tingut un govern espanyol del seu color, breu, però l’han tingut. I amb tot això es conformen amb no estar tan mal.
Doncs ja em disculpareu, però jo vull una ciutat que done oportunitats a les persones que hi viuen. Vull una ciutat on els seus joves tinguen opcions lúdiques, on les famílies puguen criar els seus fills sense tantes dificultats. Una ciutat que atraga i retinga el talent i el transmeta a la població. Una ciutat rica, diversa i dinàmica. Una ciutat a la semblança de la seua gent, de la que sempre m’he enorgullit de formar part. Seré inconformista, potser, però no tinc prou amb no estar tan malament, vull estar millor, perquè crec que ens ho mereixem.
