Un dels exercicis que fem les persones que ens dediquem a la política en major o en menor grau, és el discerniment. Davant un fet, una proposta, cal veure si són positives o negatives, si van a favor o en contra d’uns determinats valors. Hi ha temes on pareix estar tot més clar, perquè s’ha donat un debat social i s’ha arribat a un consens, com podria ser, la conveniència de la participació dels ciutadans en la presa de decisions que els afecten.

Hi ha altres temes que bé per la seua complexitat, perquè no s’ha donat el debat públic, perquè estan carregats d’història, o bé perquè són fàcilment manipulables, no han quedat raonablement resolts en l’imaginari públic. Un d’aquests temes és al meu parèixer, com ha de ser la relació entre l’estat laic i l’església catòlica.

El passat 30 de maig vaig llegir una moció presentada pel Grup Polític Guanyar Alcoi, on s’intentava anar clarificant eixes relacions si més no, en l’esfera local. La moció defensava la conveniència del fet que les autoritats de l’Ajuntament no exerciren com a tals, ocupant llocs de rellevància en actes estrictament religiosos com misses i processons, deixant a la decisió personal l’assistència als mateixos, com qualsevol persona. Textualment la proposta d’acord era:

1. Aquest Ajuntament, donat el mandat constitucional, que nomena l’Estat com aconfessional, col·laborarà perquè la Llibertat religiosa siga garantida en tot moment, sempre des del respecte a la dignitat de la persona, i als principis d’igualtat i llibertat.

2. Els actes públics oficials promoguts per l’Ajuntament d’Alcoi seran civils i sense connotacions religioses. No obstant això, l’Ajuntament d’Alcoi, continuarà promocionant les festes tradicionals i/o culturals que compten amb una arrel popular més enllà de la seua procedència religiosa.

3. Els actes religiosos no comptaran amb representació institucional de l’Ajuntament d’Alcoi. No seran considerats actes religiosos les activitats socioculturals organitzades per qualsevol religió.

4. Els membres de la Corporació o altres representants públics que desitgen acudir a aquests actes, ho faran sempre a títol personal i de la seua presència mai no podrà deduir-se que ho fan en nom de l’Ajuntament o altra institució, és a dir, no presidiran ni portaran objectes o símbols que puguen identificar-se amb l’exercici de la representació institucional.

La moció fou votada en contra pel PSOE, PP, C’s , Compromís es va abstenir, els nostres vots no foren prou per a obtenir la majoria simple necessària per a ser aprovada.

Volíem evitar la presència incòmoda de les autoritats no creients, quan assisteixen a actes que poden anar en contra de les seues conviccions, i que poden violentar les seues consciències.

El que ara pareix normal, la presència de les autoritats en els actes religiosos, no ho pareixeria si es donara al contrari. Què pensaríem de la presència institucional d’un bisbe en el saló de plens, en un lloc destacat i en representació de l’Església cada vegada que després d’unes eleccions es constitueix una nova corporació municipal?

Al fons del debat que la moció planteja està la qüestió de l’Estat laic, com creguem que hauria de ser aquest estat, i el nou espai de convivència que es crea.

Recentment el Papa Francesc declarava a la revista catòlica francesa La Croix: “Un estat deu ser laic. Els Estats confessionals acaben mal. Açò va en contra de la història.” Aquestes paraules donen peu per transcriure part d’unes reflexions que el teòleg valencià Ximo Garcia Roca, va pronunciar a València en el 2010 al XXII Fòrum Cristianisme i Mon de Hui.

“No és possible pensar i construir un projecte laic de civilització, sense la creació de l’espai públic, representat pel carrer i la plaça, enfront de la casa com espai d’intimitat. Reconèixer la laïcitat és apostar per la construcció d’un espai públic fet de relacions i interaccions, de poders i influències, de sentiments col·lectius i contagis emocionals, de rituals i creences compartides, de dissidències i consensos. L’espai públic és l’espai obert a la mirada dels altres.

Davant l’existència d’aquest espai públic, la laïcitat el que fa és establir un marc de regulació i de contenció per a preservar la convivència entre persones amb cosmovisions diferents, el pluralisme, i el bé comú. Que siga un espai de llibertat en el que càpiguen creients i ateus, ateus i agnòstics, cristians i budistes.

Des d’aquesta concepció de l’espai públic no podem compartir l’opinió dels que afirmen que la religió és un assumpte privat i la fe un esdeveniment de la intimitat. L’espai públic no està sobrat d’instàncies que puguen moralitzar la vida pública, de motivacions per l’acció política, d’inspiracions per la convivència pacífica i la humanització de conflictes. Benvinguts siguen tots els actors que contribuïsquen a crear una mística i una espiritualitat per a l’espai públic.

No sobra ningú a l’hora d’afrontar els problemes que tenim plantejats hui en la societat capitalista. La laïcitat no és un exercici de tancar el cercle d’allò que és públic, ans al contrari de fer que siga més gran. Es necessita la col·laboració entre els subjectes polítics, els econòmics, els religiosos, els socials”.

No puc traure’m del cap que per un calador de vots, hem deixat anar una oportunitat per anar construint l’Estat Laic que vol la Constitució, i que demanava el Papa Francesc fa unes setmanes a França.