Article d’opinió pel dia de l’Orgull LGTBI

Hi ha una data molt assenyalada al mes de juny per a una part de la població i que va marcar un abans i un després. Estem parlant del 28 de juny i la revolta d’Stonewall el 1969. Ara ja fa 46 anys d’això, i des d’aleshores, la lluita pels drets de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals ha anat obrint-se pas a poc a poc en la societat. S’han aconseguit grans avanços com la supressió de la llei de ‘vagos y maleantes‘ del règim franquista encara present a la Transició, l’eliminació de la qüestió homosexual com a malaltia mental per part de l’OMS i la legalització dels matrimonis igualitaris a Espanya ara fa 10 anys.

Després d’anys de lluita i activisme de diferents col·lectius l’any 2005 es va obrir en Espanya una porta per la qual va entrar una alenada d’aire fresc. Deu anys després que s’aprovara la llei que permetia que persones del mateix sexe pogueren contraure matrimoni sembla que l’acceptació del col·lectiu de LGTBI estiga en alça, però la realitat és que aquesta acceptació de la qual molts se senten orgullosos de vegades sols es pot experimentar normalment a grans ciutats.

Encara queda molta feina per fer. A ciutats menudes i als pobles dels voltants es viu una situació de silenci respecte a aquest tema, tant que a la majoria no existeixen ni associacions que donen suport a aquest col·lectiu. Potser la tasca més important per a visibilitzar i normalitzar el col·lectiu LGTBI resideix als pobles i ciutats mitjanes d’interior, com és el cas d’Alcoi.

En Alcoi existeix un d’eixos silencis que, si bé no fan res en contra, tampoc afavoreixen res. Dies com els de l’Orgull LGTBI passen pràcticament inadvertits en tots els aspectes i quasi que podem donar gràcies de tindre una bandera de colors en un balcó de l’Ajuntament, ja que, de moment, serà el màxim que podem esperar de les institucions alcoianes.

Ara mateix a la nostra ciutat la qüestió gai no posseeix cap tipus de visibilitat. Ben al contrari, és invisible. I la invisibilitat només porta a la marginació, a la discriminació, en definitiva. És que no hi ha gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals alcoians? No ho creiem. Ben de segur, que a la nostra família, al nostre treball, amics i veïns hi ha LGTBI alcoians. Però Alcoi, la nostra ciutat, no els dóna l’oportunitat de viure tal qual són (i som).

Per a resoldre aquesta invisibilitat LGTBI que vivim cal que Alcoi experimente una eixida d’armari col·lectiva. Tothom ha d’eixir de l’armari, no tan sols gais i lesbianes. Tots hem de donar suport a totes aquelles persones que ho necessiten perquè la gent no tinga por d’eixir al carrer del seu poble. Volem un Alcoi on totes les persones, indiferentment del seu sexe, procedència o orientació sexual tinguen cabuda.

Tot i els continus atacs pels partits nacional-catolicistes, radicals religiosos i altres dogmàtics intolerants, any rere any la societat avança i de mica en mica, els nostres fills, germans, cosins, nebots, oncles, companys, veïns tenen més fàcil viure sense cap tipus d’armari. De fet, per a la zona de l’Alcoià-Comtat ja s’està creant l’associació LGTB MARIola, a Banyeres hi ha tres regidors gais, i a l’encara acomplexat i ‘armaritzat’ Alcoi, en tenim un per primera vegada.

Per a gustos els colors. La bandera de l’orgull és ben alegre, té tots els colors de l’arc de Sant Martí, un símbol d’acceptació de totes les formes de viure i estimar. Els heterosexuals també esteu(m) inclosos en aquesta bandera (per si hi ha algun despistat que no ho sabia).

Sembla que bufen aires nous a la ciutat de les costeres i ponts, i que tot es torna una mica més multicolor. Eixiu totes i tots al carrer aquest 28 de juny a celebrar la diversitat, feu-vos un petó a la boca, agafeu-vos de la mà, abraceu-vos! Armeu un bon ‘guirigai’! Feu d’aquest dia, un dia més divertit, alegre, tolerant i combatiu.

Feliç dia de l’Orgull a totes i tots! 😉

Rubén Fresneda i Sofía Hernández, membres de Guanyar Alcoi.