Daniel Balaguer,
membre de la candidatura Guanyar Alcoi
per a les eleccions municipals del 26 de maig.

Mai m’havia excitat la política. Em resultava tediosa, poc atractiva i un sense trellat. I ara, als 44 anys, em veig llegint al periòdic o a la web o escoltant a la radio notícies sobre política, especialment a l’àmbit local. Perquè aquest canvi? El més fàcil de creure és que estic fent-me major. Encara que també és perquè he tractat de desfer-me dels meus possibles prejudicis i idees sobre el que em semblava la política i m’he deixat dur per altres persones, arribant al punt de presentar-me a les eleccions municipals, encara que siga per la cua i sense massa possibilitats de resultar elegit.

Per què ho he fet? Perquè he estat molts anys exercint en l’àmbit social tractant de donar el millor de mi a aquelles persones que han trobat dificultats en el seu esdevenir per aquest món. I veig que tots aquests esforços han sigut afegitons per tractar de tapar majors problemes estructurals de la societat. Llavors pense que cal actuar d’una altra manera o des d’una altra posició.

Així i tot, encara que tinc moltes ganes de treballar per fer del meu entorn un espai millor per tothom, mai m’he sentit tan fora de lloc com en aquest àmbit. Pense que per resoldre molts dels problemes que ens afecten com a ciutat, hem d’unir forces i treballar totes i tots alhora i per això cal molt de respecte, diàleg, escolta, comprensió, anàlisi, creativitat,… i per damunt de tot, vetlar pels interessos de totes i cadascuna de les persones que viuen en ella. Elements que he trobat a faltar amb la meua petita aproximació. La major part de les paraules que he escoltat o llegit, han sigut per atacar el que han fet o han deixat de fer altres partits polítics o alguns dels seus membres, convertint l’enorme responsabilitat que implica dirigir un poble en una atracció de circ.

Veig que som una ciutat derrotada, que es xucla les ferides pensant amb nostàlgia en les seues velles glories del passat o en les festes. Si alguna cosa va caracteritzar a les persones que ens van precedir, va ser la seua capacitat d’unió: van unir coses tan dispars com unes olives amb les anxoves en un amagat racó de muntanya on precisament mancaven anxoves i olives. Van unir una mala orografia i difícils accessos per carretera amb la indústria tèxtil; la gent treballadora, per aquell moment, homes, dones, xiquets i xiquetes també es van unir i van fer vaga per demanar millors condicions de treball… I ara som una ciutat derrotada, vençuda perquè està dividida. I com es diu: divideix i venceràs.

Tenim partits polítics que naixen com xampinyons, fruit de la humitat i la descomposició. Algú a la nostra ciutat va dir fa poc temps enrere que el bipartidisme (allò del Barça-Madrid, per als que els sone més la terminologia futbolística) va camí d’acabar-se. Llavors s’haurà de pactar amb altres grups minoritaris, si cal, amb el dimoni, per aconseguir el major nivell de poder possible.

Si de vegades dins d’una mateixa família es produeixen discrepàncies per motius diferents o fins i tot per herències que acaben malaurant la relació familiar, voldrem pactar amb aquells que ens fan la contra, que ens insulten, que han creat altre partit polític, que han canviat de color, que veuen amenaçat el seu estatus…? Jo pense que no. Llavors possiblement arribarem a veure que obligats a pactes de conveniència, tot acabarà en divorci i potser arribem al mateix punt on ens trobem, una ciutat a la que ni es fa ni es deixa fer, continuant estancada i de capa caiguda.

Molta gent votarà als de sempre perquè com tenim refranys per tot, resaran convençuts allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer” i perquè al cap i a la fi, aquestes persones viuen bé i els problemes són cosa dels altres. Altra gent deixarà de votar perquè prefereixen el futbol al circ. També hi haurà qui tindrà el convenciment que tots els polítics són iguals i tiraran el seu vot a qualsevol nouvingut extremista que diga defensar quatre interessos ben particulars com una manera de protesta davant els de sempre…

És a dir, després de les eleccions municipals és altament probable que tornem a quedar-nos com estem per indiferència, per desavinença, per insatisfacció, per desencant… I els voltors continuaran donant voltes en mode rotonda per damunt dels nostres caps esperant que la nostra agonia, la que pel moment afecta al que alguns consideren una minoria, acabe gangrenant-se i provocant la mort, perquè haurem elegit aguantar abans que tallar a temps. Així, els voltors, que també tenen dret a menjar, podràn acarnissar-se sobre les deixalles.
Potser preferim utilitzar la viagra del vot per provocar una erecció en els penis flàccids i avorrits dels polítics envellits, que fan sempre el mateix amb el perol de les idees cremades per l’avarícia. Abraçarem el de sempre abans que buscar una eina diferent, amb aires de canvis, nova, amb ganes, que pose les hormones en moviment i puga prescindir de la química artificial posant-los ferms a tots.

Podríem unir totes les nostres diferències i defectes pel bé comú? Hi haurà alguna manera en la que totes les persones que viuen en aquesta ciutat puguen guanyar?