Les persones tenim eixa necessitat de definir-ho tot, encasellar-ho i posar-li un nom. Per a mi el tema territorial no és ni molt menys una prioritat, no sóc de banderes ni fronteres, per la qual cosa no em resulta senzill definir-me d’on sóc.

No m’identifique com a europeista, d’aquesta Europa cega, incapaç de donar solució a la realitat migratòria actual. Tampoc em sent còmoda com a espanyolista; llevat les competicions esportives, la bandera encara té connotacions centralistes, en què territoris amb identitat i llengua pròpia no ens sentim representats.
Ser valencianista tampoc em sembla una bona opció, aquesta “Comunitat Valenciana” porta molts anys traent-nos els colors i aquestes ferides costen de curar. Algun dia espere poder sentir orgull del nostre País Valencià; i de moment, a poc a poc, aquesta ferida va sanant.

Alcoianista s’aproxima un poc més, encara que no tant la imatge de l’alcoià del puntet amb abric de pells i cardat. Evidentment, el meu poble que no me’l toquen; on vaig, el nom d’Alcoi ve amb mi.
Però si hi ha algun lloc en el qual m’identifique i del que amb més orgull faig bandera, aquest és el meu barri, El Barri, sí amb majúscules, que és com el coneixem la gent que som de la Zona Nord.

Aquest sentiment no és per casualitat: aquesta manera de sentir el nostre barri és fruit de molts anys de treball de molta gent que va fer possible que hui la gent més jove tinguem aquest sentiment de pertinença. Açò ocorre a molts pocs barris de ciutats mitjanes i grans, i nosaltres, la gent del Barri, ho tenim.
Quan arribes com jo amb 6 anys, és evident que aquestes coses no les perceps, les coses són més senzilles a aquesta edat. Quan la meua família ens traslladem del Carrer Sant Rafel (d’un pis a dos claus amb una sola habitació, d’un sol llit compartit amb el meu germà, sense finestra al carrer) cap a la Font Dolça, amb un dormitori per a cadascú i la llum, el sol i l’aire fresc per tots els racons, parc, places i jardins per fer nous amics… Allò va suposar un gran canvi a les nostres vides.

Encara que fa trenta anys la situació era molt diferent. Aquell barri estava totalment desconnectat. Quan passaves el Carrer Arquebisbe Domènec, on està el mercat, ens quedava un fosc camí sense fanals, ni voreres, per arribar fins “la porquera” que és com molta gent coneixia la Font Dolça.
Frontera d’Alcoi, en el límit del terme, separats per la carretera nacional, dos petits barris custodiaven la ciutat. Ara es podria considerar una zona residencial privilegiada: tranquil·la i perifèrica, però dins de la ciutat; amb zones comuns privades i vivendes totalment exteriors. El que passa és que la gent que allí vivia era gent humil i treballadora. En l’actualitat aquests barris han sigut engolits i es troben totalment integrats en la trama urbana de la Zona Nord.

A la infantesa i la joventut vas fent els arrels, els jocs al carrer i als bancals, els estudis, les amistats de tota la vida… Però no serà fins molts anys després quan comence a valorar tot aquell treball i lluita que ens han portat fins a l’actualitat. Si la Zona Nord és el que coneixem, és gràcies a tota aquella gent treballadora que van dissenyar el tipus de barri que volia.
Aquelles cooperatives de vivendes que amb tant d’esforç i il·lusió van omplir de vida aquestes llunyanes terres passant el pont de la Petxina. Famílies joves que buscaven habitatges amb una qualitat de vida que el centre no els podia oferir, tendència que ha arribat fins a aquests dies.

Així com altres zones com Santa Rosa, majoritàriament va ser urbanitzada per promotors de vivendes que després feien el seu negoci amb la venda d’aquestes, al barri de la Zona Nord van sorgir moltes promocions d’habitatge social a través de cooperatives. Pense que aquesta diferència és clau per entendre aquest sentiment de pertinença del que parlava, perquè literalment l’han construït amb les seues pròpies mans. Van lluitar per fer arribar serveis bàsics com l’enllumenat públic, el sanejament o el transport públic. Van haver d’unir-se tots els veïns i veïnes i aquesta implicació amb el nostre barri ens l’han sabut transmetre als que vam vindre després, però que hem pogut ser testimonis i partícips de les lluites posteriors.

Recorde la construcció del nostre estimat amfiteatre (al mig del parc), el mercat municipal, l’escoleta infantil, el col·legi Miguel Hernandez, el Centre Social o el creixement ordenat de les noves zones residencials com les vivendes de la carbonera, que seguint la tradició, van ser promogudes de manera cooperativa.

També ens hem hagut d’enfrontar a les decisions que determinats governs han pres d’esquena als veïns: com la construcció de les vivendes de la Porta d’Alcoi, que es pretenia que tingueren més altures de les que finalment tenen; la construcció del McDonald’s en una zona verda, que a dia de hui té sentència en contra; o com no, la nostra reivindicada Plaça d’Al-Azraq que encara no hem aconseguit un compromís per tal de dissenyar un espai d’encontre per als veïns del barri i de tot Alcoi, i això que ens trobem en ple procés de revisió del pla general.
Però a la Zona Nord també sabem divertir-nos i prova d’açò són les 38 edicions de les nostres festes, la Setmana dels Barris.

Les festes, els nostres nombrosos espais verds, la nostra estimada avinguda de la Hispanitat i en general el disseny amable i respectuós del barri que hem aconseguit entre totes, ens permeten viure i gaudir el carrer i ens permeten fer barri.
Per tant, em declare obertament BARRIONALISTA.