Assistir al ple del passat dilluns va ser un exercici de realisme polític. Vaig eixir d’allí amb una mescla de sensacions: satisfacció per veure la soledat d’alguns, però també una profunda incredulitat davant la falta de compromís amb la nostra ciutat.
Això de Vox seria anecdòtic si no fora perquè ocupen seients públics. El que va ocórrer amb eixa odiosa moció de la ‘prioritat nacional’ em va deixar dues sensacions trobades; una estranya satisfacció en veure la seua soledat política i una profunda impotència.

Era una proposta vergonyosa, profundament anticonstitucional i mancada de qualsevol ètica democràtica. Mentre la llegien, ho feien amb el pit unflat, presumint d’un text que atempta contra la igualtat més bàsica. No obstant això, la inflor els va durar molt poc; en escoltar les rèpliques de la resta de partits —que els van recordar la il·legalitat i la baixesa moral de la seua proposta— no els va quedar més remei que refugiar-se en el silenci. És el que passa quan es porten consignes d’odi apreses de memòria que no aguanten el més mínim anàlisi legal ni humà.

Però el més greu és el seu “no” a tot, fins i tot en lo més bàsic. Es van quedar sols votant en contra d’una moció per a la prevenció i extinció d’incendis. Que algú m’explique, per favor, quin raonament té votar contra la seguretat de les nostres muntanyes; ells no van poder, perquè no tenen cap raonament, només el no pel no.
No obstant això, en altres punts eixa soledat de l’extrema dreta es va acabar per a donar pas a la “dreta de sempre”. En la moció per a reduir la ràtio a les aules d’educació infantil, el PP no va tardar a sumar-se al “no”. Ja sabem que a uns i a uns altres lo públic els genera al·lèrgia; prefereixen treballar a favor dels  interessos privats…dels seus i dels seus amics.

Eixa desprotecció del comú es va fer evident amb el Pàrquing de la Rosaleda. Guanyar Alcoi van ser els únics que van defensar una gestió pública per a la seua reobertura. Sembla que a la major part de la corporació li continua costant entendre que lo públic és de tots, encara que en campanya intenten aparentar el contrari.

En resum: un ple de silencis davant els arguments i d’esquena als interessos d’Alcoi. El mes vinent, més.