Ens estan desmantellant la sanitat… i encara esperem

Hi ha un moment en què la indignació deixa de ser ideològica i passa a ser vital. I al País Valencià — i també a Alcoi — aquest moment ja ha arribat. La sanitat pública no s’està deteriorant per mala sort: s’està deixant caure deliberadament.

Ens parlen de pressupostos històrics, de milions i més milions. Però la gent no viu dels titulars: viu amb les cites que no arriben, amb les proves que s’endarrereixen, amb les urgències saturades. Viu — o malviu— dins d’un sistema que cada dia respon pitjor.

I mentre això passa, el negoci privat creix. Cada derivació, cada concert, cada “pla de xoc” és un pedaç que no resol res i que, a poc a poc, desplaça el model cap a la privatització. La pública aguanta el pes. La privada recull els beneficis.

Però si hi ha un lloc on aquest abandonament es fa especialment evident és Alcoi.

Al voltant de l’Hospital Verge dels Lliris, el silenci és ensordidor. On estan les dades? On està la transparència? Què està passant realment? La ciutadania no té respostes. Només rumors, només informacions inconnexes. I això, en un servei públic essencial, és senzillament inacceptable.

Mentrestant, continuem esperant.

Esperant les obres del centre de salut de La Bassa, promeses i mai acabades. Esperant millores reals a l’hospital, que no arriben o arriben amb comptagotes. Esperant decisions que mai es concreten. Esperant…sempre esperant.

I el més greu: el silenci de qui abans alçava la veu. Una gerència que havia sigut combativa, que havia denunciat mancances, que havia generat expectatives… ara calla. I quan qui ha de parlar calla, algú altre decideix per tots.

Això no va només de gestió. Va de respecte.

Respecte als professionals, que sostenen el sistema amb un esforç descomunal. Respecte a la ciutadania, que té dret a saber què està passant. Respecte a un model de sanitat pública que s’està erosionant dia rere dia.

I mentrestant, què fa l’esquerra?

Es divideix. Dubta. Espera el moment polític perfecte mentre la realitat empitjora. Uns apareixen com bolets i resten força. Altres calculen quan eixir. Però la sanitat no pot esperar cap estratègia electoral.

Perquè açò no és una consigna. És la vida de la gent.

Quan una operació es retarda, no és una estadística: és dolor. Quan una consulta no arriba, no és un número: és angoixa. Quan la sanitat pública falla, falla tot.

Ja no val mirar cap a un altre costat. Ja no val esperar. Ja no val callar.

Cal alçar la veu. Cal exigir transparència. Cal defensar, amb contundència i sense excuses, allò que és de totes i tots.

Perquè si no ho fem ara, demà serà massa tard. I la sanitat pública —la que ens cuida, la que ens salva— no es pot permetre perdre ni un dia més.