Hi ha una pregunta que cada vegada més pares i mares ens fem quan mirem els nostres fills: quin futur els estem deixant?

Els hem dit que estudiaren, que treballaren, que s’esforçaren. I ho han fet. Però hui molts joves treballen i no poden pagar un lloguer. No poden emancipar-se. No poden començar una vida independent. Alguns ni tan sols poden pagar una habitació per estudiar.

I els pares els ajudem com podem. Però també ens preguntem: com pot ser que una persona treballe i no puga permetre’s una casa?

I mentre pensem en els nostres fills, pensem també en els nostres majors.

Pensem en Mari Carmen, una dona de vuitanta-set anys que ha viscut setanta-un anys a la mateixa casa i que acaba de ser desnonada. Setanta-un anys de vida entre les mateixes parets. I, al final, fora de casa, ni pagant el que és una barbaritat de lloguer.

Vuitanta-set anys. Setanta-un anys a la mateixa casa. I fora, això ens ha de fer pensar a tots.

Perquè hui és Mari Carmen. Demà pot ser qualsevol altra persona. I mentrestant, els nostres fills no poden entrar en una casa i els nostres majors tenen por de no poder quedar-se en la que sempre han considerat casa seua.

Perquè l’habitatge no és un producte qualsevol. És un dret. És una necessitat bàsica. És la llar de les persones.

I quan convertim una necessitat bàsica en un negoci, passa això: qui té diners compra habitatges per fer diners i qui necessita una casa no pot pagar-la.

Per això cal prendre decisions.

Cal topar els preus dels lloguers. Cal ampliar de manera decidida l’habitatge públic.

I acabar amb els especuladors, fons d’inversió i fons voltor que compren habitatges per convertir-los en un negoci.

No podem oblidar d’on venim. Durant els anys de govern del PP d’Aznar, es va impulsar un model de liberalització del sòl i d’aposta pel mercat que va contribuir a alimentar la bombolla immobiliària i un model basat en l’especulació. I tot seguit un PSOE que no actua enfront dels especuladors i, entre uns i altres, tots patim les conseqüències.

I continuem veient decisions que ens diuen molt sobre quin model es defensa. El passat 15 de setembre, el Congrés va rebutjar tramitar una iniciativa per limitar la compra d’habitatges amb finalitats d’inversió. PP, Vox i Junts hi van votar en contra.

Recordeu, VOX diu que treballa pel poble, i per la prioritat nacional. La prioritat per al qui especula. Queda clar que per la de Mari Carmen i moltes ciutadanes com ella, no.

Però mentre els nostres fills no poden emancipar-se, aquests personatges ofereixen un altre relat. El de què la culpa és de l’immigrat, qui rep una ajuda, de les feministes, dels col·lectius LGTBIQ+. La culpa sempre és d’algú que està més avall, i mai d’aquells qui estan per dalt.

Ens fan mirar cap a qui té menys mentre alguns continuen fent negoci amb allò que necessitem tots.

I això també passa amb la sanitat, amb l’educació i amb els serveis públics. Quan allò que és de tots es debilita, sempre hi ha algú disposat a convertir-ho en negoci.

Nosaltres no volem això, volem una política que pose les persones per davant del benefici.

Volem habitatge públic. Lloguers que es puguen pagar. Salaris que permeten viure. Serveis públics forts, i l’esquerra ha de donar resposta.

Perquè volem que els nostres puguen viure, dignament.

Que puguen estudiar, que puguen emancipar-se, que puguen formar una família si volen, que puguen construir el seu futur.

I volem que els nostres majors puguen envellir a casa seua, amb dignitat i sense por.

Perquè una casa no són quatre parets.

És una llar. És seguretat. És futur.

I viure dignament no pot ser un privilegi de qui més té.

L’habitatge és un dret. I una casa és per viure, no per especular.

És moment de parlar clar i alt, i lluitar, com s’està fent ja als carrers, per no fer passos enrere. És moment de dir prou, tota la societat i treballar de valent per defendre els drets conquerits.