Hi ha una màxima periodística tan real com cruel: allò que no ix als informatius sembla que no existeix per a l’opinió pública.

En els últims mesos, el focus dels grans mitjans de comunicació s’ha anat desplaçant cap a altres latituds i interessos. Tanmateix, que la tragèdia de Palestina ja no òbriga els telenotícies no significa, ni de lluny, que la violència s’haja aturat. Al contrari: el silenci de les pantalles sovint es tradueix en una major impunitat sobre el terreny.

A la Franja de Gaza, la realitat continua sent devastadora. No parlem de fets passats, sinó d’un degoteig diari i incessant de morts, de desplaçaments forçosos de famílies que ja no tenen on fugir i de detencions arbitràries. El bloqueig de l’ajuda humanitària —des dels elements més bàsics, com el menjar, l’aigua i les medicines, fins al carburant indispensable per fer funcionar els hospitals— manté la població en una situació de col·lapse permanent.

Sense una obertura real de les fronteres i sense garanties de seguretat, parlar de reconstrucció és, hui dia, una quimera.

A Cisjordània, lluny de les càmeres, s’està executant una estratègia diària i silenciosa que busca fer directament inviable la vida del poble palestí. El robatori de terres per a l’expansió de nous assentaments, les incursions militars, les detencions i la crema deliberada de camps de cultiu destruint el suport econòmic i el vincle històric amb la terra formen part del pa de cada dia.

Però aquesta política de despossessió no és nova ni es limita a aquests territoris. A la mateixa Palestina del 48, la població palestina conviu amb un règim de discriminació institucionalitzada. L’existència de nombroses lleis que diferencien els drets de la població jueva i palestina en àmbits com l’accés a l’habitatge, la propietat de la terra, el reagrupament familiar o la llibertat d’expressió fa que la convivència siga cada dia més insuportable i posa de manifest l’existència d’un sistema de discriminació estructural.

Davant d’aquesta vulneració sistemàtica del dret internacional, la resposta de la comunitat internacional continua sent d’una tebiesa sagnant. Les declaracions de “preocupació” dels governs contrasten frontalment amb la manca de sancions reals i de mesures contundents. Es legislen decrets que sovint inclouen lletra menuda per salvar interessos industrials o militars propis, mentre la diplomàcia es mostra incapaç o, de vegades, còmplice  d’aturar la violència i el desplaçament forçós de la població palestina.

La gran paradoxa d’aquesta crisi és la distància abismal que separa els despatxos oficials de la voluntat popular. Ha estat la ciutadania, conscient i mobilitzada, la que ha mantingut viva la solidaritat als carrers.

No obstant això, la realitat dels nostres pobles també imposa pauses forçoses. A les nostres comarques, la disminució de la població d’Alcoi i el Comtat durant aquestes setmanes d’estiu, sumada a les altes temperatures asfixiants, fa que actualment no es convoquen concentracions a les places.

Però que no estiguem físicament al carrer no significa que ens hàgem desmobilitzat.

Al contrari. Estarem molt pendents per posar en pràctica, de manera efectiva, la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS): una forma de resistència pacífica però contundent que podem exercir cadascun de nosaltres en el nostre dia a dia.

Des del moment de fer la compra, rebutjant activament els productes d’empreses vinculades a la colonització i a la vulneració dels drets del poble palestí, fins al boicot a esdeveniments culturals o esportius que mantinguen relacions amb l’Estat d’Israel o amb empreses implicades en aquestes polítiques.

Tenim ferramentes de pressió directa tan senzilles com informar-nos, consumir de manera responsable, rebutjar la complicitat econòmica i apagar la televisió quan es retransmeten esdeveniments que contribueixen a normalitzar la injustícia i la vulneració dels drets humans.

Però aquesta pausa no serà definitiva. Pròximament continuarem amb les concentracions i tornarem a omplir els carrers i les places per Palestina. Esperem retrobar-nos de nou amb més força, amb més determinació i amb la mateixa dignitat, per continuar defensant els drets del poble palestí i exigint la fi de la injustícia i de la impunitat.

Perquè encara que ara fem una pausa, la nostra solidaritat no descansa. Ens tornarem a trobar als carrers, amb més força que mai, per la dignitat del poble palestí.

Quan els governs miren cap a una altra banda i els mitjans callen, la persistència de la societat civil, des dels nostres pobles i des de les nostres llars, és un dels principals dics de contenció contra l’oblit.

No podem permetre que el silenci mediàtic ens faça còmplices d’una injustícia que continua cobrant-se vides cada dia.

Per dignitat. Per justícia. Per solidaritat.

PALESTINA NO POT CAURE EN L’OBLIT.