Jordi Santonja, co-portaveu de Guanyar Alcoi

No hi ha cap dubte de quin és el principal problema de la nostra societat: l’habitatge, el qual des de fa uns anys s’ha convertit en el negoci estrela de l’especulació en l’àmbit mundial. Fins i tot, a les Illes Fèroe un lloc inhòspit i amagat de la resta del món, els lloguers han augmentat un 20%.

Les raons per les quals s’ha arribat a aquesta estafa són molt variades. Per fer un petit, i personal resum, diré que a l’anterior crisi del 2008, les hipoteques van ser claus a la gran fallida borsària global, les quals es van convertir en actius financers tòxics. Ara l’objectiu ha derivat als lloguers, agreujats a causa de l’ànsia per fer turisme després de la COVID.

Els apartaments turístics van ser el nou producte financer de caràcter mundial. A Espanya s’han unit els habitatges buits o a mig construir de l’anterior crisi del 2008 amb un gran destí turístic que demana molts habitacles. Tot junt, han configurat un còctel molt perillós, el qual repercuteix en el dret a l’habitatge. Per si faltava algun ingredient més, cal afegir-hi els diners negres que són un dels grans atractius del negoci immobiliari que accepta diners en efectiu.

Patim de tota la vida una llei hipotecària de les més dures del món, ja que els hipotecats pràcticament no poden negociar res amb els bancs i els desnonaments es donen a continuació en el moment que no es puga pagar la mensualitat, la qual cosa passa també amb els lloguers. El panorama està molt negre, no?

No obstant això, la bona notícia és que es pot capgirar tota aquesta especulació que és el nostre patiment. Resulta que tot són decisions polítiques que es poden canviar i, fins i tot, tenim la Constitució espanyola de la nostra part. Per descomptat que és una lluita difícil, però sempre les coses més problemàtiques són les més importants. Cal actuar des de molts i variats fronts perquè no serà una transició curta, per això, com més prompte comencem, abans arribarem als nostres objectius. 

Cal afrontar el problema des de totes les vies: fiscal, legislativa… És un problema estructural que afecta molts àmbits, ja que són més de quaranta anys d’abandonament de polítiques d’habitatge, i tenim un triangle pervers en el qual els ajuntaments tenen el sòl, les comunitats autònomes les competències i el govern estatal la legislació. Posar-hi d’acord aquestes administracions es força complicat.

Fa quatre dies, el Ministeri de Consum era irrellevant al Consell de Ministres, probablement no sabríem dir ni un sol nom dels anteriors ministres, però, avui tenim a Pablo Bustinduy que ha fet més per l’habitatge que el Ministeri d’Habitatge mateix.

Si te n’adones en el fons són tot decisions polítiques que la dreta i el PSOE porten tota la democràcia duent a terme i, per tant, és fàcil d’entendre que no votant-los mai seria un primer pas per poder fer un altre tipus de política. Això és el que passa quan un comença un camí, cal donar el primer pas.

I en el fons de tot, el més important és que qui està guanyat la partida són els especuladors. Aquesta és la veritable lluita. Des de fons d’inversió estrangers, passant per la SAREB, entitats subvencionades per tots nosaltres com l’Església, els grans tenidors d’habitatge que haurien de ser a partir de dos habitatges… els especuladors poden fer i desfer als municipis i comunitats.  El seu negoci és la nostra pobresa i el seu benefici és la pèrdua del nostre dret a un sostre digne.

L’habitatge és un dret que cal afegir a la llista de l’estat del benestar junt amb la sanitat, l’educació o la dependència perquè les necessitarem sempre al llarg de la nostra vida i hem de treure–les de les urpes dels especuladors.