Ximo Nebot, membre de Guanyar Alcoi
La gestió dels fons solidaris de la DANA del 2024 ha posat en evidència una veritat incòmoda: quan l’Administració juga amb la solidaritat, trenca la confiança del poble.
La solidaritat no és una paraula buida; és acció, convicció i dignitat. És el que ens fa poble, el que ens fa humans, el que ens fa resistents davant l’adversitat. N’hi ha de dues maneres: la institucional, que es construeix amb els impostos per garantir drets, i l’emocional, que esclata quan arriba una tragèdia i la gent s’organitza per ajudar. Les dues són igual d’importants, i amb cap d’elles no s’hi pot jugar. Però això és, precisament, el que ha fet el Govern del País Valencià amb la gestió dels fons solidaris recaptats arran de la DANA d’octubre de 2024. Aquell dia, el poble valencià va donar una lliçó de dignitat. Milers de persones van eixir als carrers, van portar menjar, roba, materials… però sobretot esperança. Es va travessar el Pont de la Solidaritat, símbol d’una societat viva, que sap ajudar sense mirar a qui.
I què ha fet el govern amb aquesta onada de generositat? Convertir-la en una mostra de burocràcia, arrogància i manipulació política. Parlem de dotze milions d’euros recaptats per la ciutadania. Dotze milions que haurien d’haver arribat a les famílies afectades en qüestió de dies. Dotze milions que, mesos després, continuen tancats als calaixos d’una administració lenta, insensible i més preocupada per controlar el relat que per resoldre els problemes reals. La solidaritat no pot esperar un decret, ni una reunió, ni una roda de premsa. La solidaritat és immediata, com el batec del cor, i quan un govern reté l’ajuda del poble, trenca el vincle de confiança amb la ciutadania.
El que és encara més greu és l’intent d’apropiació política: voler canviar el nom del Pont de la Solidaritat, fer-se amb el protagonisme dels voluntaris que ho van donar tot sense demanar res, o burlar-se al Parlament valencià d’una persona com Juan Bordera, que va arriscar la vida portant ajuda amb la Flotilla Global Sumud. Això és una falta de respecte al poble valencià i a la paraula solidaritat. Perquè la solidaritat no és una partida pressupostària, ni una oportunitat per fer-se fotos, és un acte d’amor col·lectiu. I quan l’Administració juga amb això, juga amb la fe del seu propi poble.
Els valencians i valencianes hem demostrat sempre que sabem estar a l’altura, que davant les crisis ens ajudem, ens organitzem i ens cuidem. El nostre govern no ho ha estat, ni ho està ara. Darrere de cada tràmit hi ha persones que encara no tenen casa, que esperen una ajuda, que confien i la confiança és el tresor més gran que té una societat i, quan la política la trenca, cal reconstruir-la des de baix, des de la gent, des dels barris, des de la solidaritat real.
Per això exigim:
La solidaritat és nostra. És del poble, no dels despatxos, i ningú té dret a utilitzar-la per fer política.
El poble valencià no es mereix un govern que reté l’ajuda, que improvisa, que es disculpa tard i malament. Ens mereixem un govern responsable, empàtic, àgil i digne.
Perquè la solidaritat és la prova més clara del que som com a societat. I malgrat tot, hui podem dir amb orgull: el poble valencià ha estat una vegada més molt més a l’alçada que els seus governants. I això, companyes i companys, és la nostra victòria més gran.
Perquè la solidaritat ha de servir per a unir tots els pobles en la defensa dels drets de totes les persones.
