També estem a les xarxes socials
 
Redistribuir, per Jordi Santonja
01.05.2015
És interessant?
Comparteix-ho

«Hi ha dos tipus de polítics: els que volen fer més rics als rics i els que volen fer menys pobres als pobres». Aquesta cita no és així, jo he substituït la paraula economista per la de polític; em sembla més justa, ja que la majoria de les decisions les prenen els polítics que hem votat.

No corren bons temps per a les institucions públiques ni per a la política en general, però podem capgirar el terme. La política és la solució; em sembla més positiu que quedar-se amb la negativitat que tots els mals vénen de la política i de tots els polítics.

En democràcia tots nosaltres som polítics, en diferents graus tots hem de fer l’esforç de tindre’n cura, ser positius, aportar solucions i saber diferenciar. Redistribuir la riquesa és un clar exemple d’aquestes pràctiques.

Moltes dades que mencionaré són al llibre de l’economista Thomas Piketty «El capital en el siglo XXI». És molt difícil defensar èticament i moralment les desigualtats socials, però aquest és el debat fonamental que tenim hui en dia damunt la taula: mentre la dreta defensa i legisla a favor de les desigualtats socials, l’esquerra lluita en contra d’aquestes.

Un exemple: el salari mitjà mundial és de 760 € al mes. És una mitjana que inclou tots els països: des d’Etiòpia fins a Canadà passant per Birmània, per posar exemples. El salari mínim a Espanya és de 648 €. Fa que pensar, veritat? Si unim aquesta dada amb una altra molt important com és l’elevat atur, la combinació és desoladora, ja que la desigualtat més gran social la genera precisament la desocupació.

Ja tenim els dos bàndols a la taula de joc: la dreta davant d’aquesta situació legisla i fa una reforma laboral rebaixant salaris i drets laborals, puja un parell d’euros el Salari Mínim Interprofessional i les pensions, i ja ho té tot fet. I també ataca per primera volta les condicions laborals i salarials dels funcionaris públics.

En l’altra banda l’esquerra proposa la redistribució de la riquesa: no té cap sentit excloure més encara a les persones dels «mercats». Si els que tenen una feina, pública o privada, perden poder adquisitiu per la baixada del seu sou (i per primera vegada assistim al fenomen de treballadors pobres), si a més a més sumem un atur en un nivell molt elevat, tots aquests factors sumats donen un resultat de moltes persones que no poden consumir. I no es pot demanar que augmente el consum a força d’excloure cada vegada a més gent.

Han hagut dos moments històrics en el que la diferència salarial ha sigut més gran: una el 1929, abans del crack de la borsa d’aquell any, i un altre el 2008 en l’any de la fallida de Lehman Brothers. No cal ser molt espavilat per afirmar que les diferències salarials i la concentració del capital en poques mans no són bones per a l’economia. Un altre problema són els impostos: Espanya és un estat que recapta poc i mal, i per altra banda a l’hora de gastar també ho fa mal (aeroports sense avions, trens d’alta velocitat sense passatgers…). El resultat és el mateix que amb la feina: són dos grans generadors de desigualtats.

Les polítiques de la dreta són la pujada d’impostos indirectes, l’IVA, la baixada dels impostos directes, la renda o directament la desaparició de l’impost de successió i el del patrimoni. Aquestes mesures generen desigualtats, ja que l’IVA el paguem tots i totes per igual. Es frena el consum, i es destrueixen llocs de feina. L’impost al patrimoni, per contra, són impostos a les classes més altes, ja que són aquestes les que acumulen més propietats. Quan es diu que recaptem pocs impostos ens basem en les dades: l’economia submergida i l’evasió fiscal legal i il·legal són una realitat i es xifren en un 20%. Novament aquestes pràctiques beneficien a les capes altes, que tenen la capacitat de moure diners en paradisos fiscals, i mitjançant societats eviten pagar impostos.

Aquest és un dels reptes del segle XXI. Per una banda, fer uns impostos progressius als ingressos. I per altra banda, que tots els diners paguen impostos. Hui en dia resulta fàcil gravar les rendes del treball (una nòmina és difícil d’amagar), i els patrimonis físics (cotxes, cases…) també resulten complicats d’ocultar. Un altre aspecte que genera desigualtats socials és en què inverteix l’Estat els pocs diners que recapta. Podria destinar aquests diners a aplicar la Llei de Dependència, generant llocs de feina, augmentant les cotitzacions a la Seguretat Social, provocant que moltes persones accediren a jubilacions i a majors consums de material sanitari i ortopèdic… Clarament, seria una mesura d’igualtat social, però no l’aplica ni l’aplicarà. Per pura ideologia, la dreta no creu en la igualtat social; com a molt, en la caritat. La seua creença consisteix a què les classes més altes tinguen la potestat d’ajudar en allò que ells creguen convenient, de tant en tant creen esdeveniments solidaris per alguna acció concreta, i així netegen les consciències i l’ànima. Tampoc destinaria diners per a projectes de treball garantit, una mesura de xoc davant d’una taxa d’atur elevada. Destinar diners públics per a feines concretes i que beneficien al conjunt de la societat (ja hem argumentat que l’atur és la màxima diferència social). Davant l’atur la resposta de la dreta sempre és la mateixa: rebaixa de salaris i de drets laborals, no hi ha més.

Per això ara tenim la primera oportunitat per anar a les urnes i conquerir la igualtat social, i a més a més a l’administració més propera als ciutadans: l’Ajuntament. Ara tenim una ferramenta per a poder aturar les polítiques de desigualtats socials i de fer polítiques per a les persones.

Ara podem Guanyar Alcoi.

#ComencemAGuanyarAlcoi

Aquest article ha sigut escrit per Jordi Santonja.

 
 
ESTEM EN CONTACTE