El director d’aquest mateix periòdic, Ramón Climent, el 6 d’agost de 2016, reflexionava al seu article sabatí que “el Centro necesita vida […] y la vida la dan las personas, la gente que viva en

esta zona. Las aceras más anchas no van a dar vida. Repasas todas las actuaciones anunciadas y remachadas y no se encuentran propuestas concretas para incentivar que la gente vuelva a habitar el Centro, al margen de primar habitaciones para estudiantes o pisos de solteros. Son las familias las que dan sentido al hábitat urbano y para ellas no hay ningún atractivo fiscal o social. Como tampoco lo hay para la reconversión de la habitabilidad de viviendas o edificios. Y el Plan general de Ordenación Urbana (PGOU) se adivina como una ocasión de oro para reconducir el estado de un Centro en el que los comercios y los bares son importantes, como los centros de servicios, pero las ciudades y los barrios son, por encima de todo, lugares para que vivan familias”.

Aquest fragment ens sembla que fa diana en una de les problemàtiques del Cas històric d’Alcoi i en com s’adopten les solucions des dels Governs durant aquests últims anys.

El Centre històric, el ‘Centre’ que tots diem, no necessita operacions de maquillatge rehabilitant façanes i ampliant voreres solament, el Centre històric requereix un projecte global que planifique quin nucli antic volem i mitjançant quines actuacions, i per a això cal una anàlisi simptomàtic seriós i rigorós. Com deia Climent al seu article, el Centre necessita vida, però la vida no l’aconseguim introduint més comerç o voreres més amples -que són actuacions necessàries, però buides si no vénen acompanyades d’una actuació integral-, la revitalització d’aquest barri l’aconseguirem quan al Centre vinga a viure gent. Sense gent, sense xiquets que juguen als parcs, sense veïns i veïnes que compren als comerços i que incentiven la creació de nous serveis, sense majors que omplen les cafeteries i els carrers, no hi ha vida. Però perquè hi haja vida necessitem que al Centre històric siga apetible viure, que tinga els reclams necessaris com perquè famílies decidisquen instal·lar-se. En aquest sentit, des de Guanyar Alcoi ho tenim clar: un dels grans problemes del Centre són els habitatges, ens expliquem: actualment la major part dels habitatges no compleixen els requisits ni les condicions mínimes com per a fer atractiva la vida al centre, comptem amb cases amb façanes antigues, algunes d’elles d’una solemnitat arquitectònica sensacional, no obstant això, per dintre ens trobem amb cases amb organitzacions interiors antigues que no s’adapten a les necessitats ni als gustos de la gent del segle XXI, amb patis interiors minúsculs que produeixen humitats i no permeten el solejament de moltes habitacions de la casa. És a dir, comptem amb façanes excel·lents, però amb interiors deslluïts en la majoria dels casos.

La solució passa, repetim, per un Pla integral que aborde el Centre històric en conjunt, amb un projecte potent en què hi haja un replantejament de totes les illes d’edificis i no d’habitatges aïllats. El Pla General Estructural (PGE), que s’ha convertit en un document mal planificat políticament i negociat entre partits polítics en compte de consensuat per la corporació municipal, era l’oportunitat perfecta, l’ocasió d’or com deia Climent, per abordar la regeneració del Centre històric, però de nou, s’actua sense sentit de la transcendència i el PGE no abordarà de forma integral una proposta per dinamitzar i recuperar aquest barri.

A les jornades que va organitzar AlCentro a finals de setembre per abordar els problemes del Centre històric, Néstor Novell i Josep Sorribes, actors importantíssims en la dinamització i regeneració del centre històric de Gandia, insistien en aquest propòsit que Guanyar Alcoi defensem: l’actuació integral i el sanejament de les illes de blocs d’habitatges en el seu conjunt i no de casos aïllats que el que fan és perpetrar la malaltia que sofreix aquest barri i que lluny de solucionar el problema, crea frustració entre la societat. Hem de dotar als habitatges de patis interiors grans, per on puga entrar la llum del Sol, on inclús en aquests patis interiors hi haja una petita zona de jocs per als nostres menuts a l’exemple de les edificacions de l’Eixample de Barcelona, un referent urbanístic i arquitectònic pel que fa a qualitat de vida urbana. Amb aquestes actuacions les finques pot ser que perden espai habitable, però en canvi guanyaran comoditat, salubritat i habitabilitat. És a dir, tenim més a guanyar que a perdre.

En la sociologia urbana hi han teories ben interessants i contrastades que sostenen que els espais o barris amb millor convivència són aquells on viuen veïns i veïnes plurals, és a dir, persones i famílies de diverses classes i estatus socials. Dites teories afirmen que aquesta convivència i combinació entre gents, genera la millor regulació social. Per donar un exemple relacionat i molt visible: als col·legis, la millor convivència i el millor aprenentatge entre alumnes es genera quan hi ha diversitat entre els xiquets i xiquetes, tant cultural com socioeconòmica. La diversitat enriqueix. Podem assegurar sense por a equivocar-nos que els col·legis a barris marginals la taxa de fracàs escolar és major, en canvi als barris on hi ha major diversitat socioeconòmica entre els alumnes, s’aconsegueix major rendiment conjunt i un millor comportament general. A l’urbanisme passa el mateix: a major diversitat, millor autoregulació social.

Precisament el Centre històric necessita això: més gent, més diversa, que faça seus els espais públics, que els gaudisca, els done utilitat i els transforme en llocs dinàmics on interrelacionar-se amb altres persones. I per a aconseguir això no podem centrar-nos a revitalitzar únicament un carrer i ‘després una cosa portarà a l’altra’. Hem d’apostar decididament per un Pla Integral que solucione els problemes reals del Barri antic i que genere il·lusió i les condicions adequades perquè aquest espai siga el suficientment atractiu perquè siga habitat per gent diversa. Aconseguir aquell ciutadà prosumidor i actiu del qual parlava Alvin Toffler.

Sabem que aquestes actuacions no són senzilles, cal molta energia i voluntat, però a política no s’està per a fer la cosa fàcil, sinó per a fer el que és correcte, allò millor.

Mauro Colomina és responsable de comunicació i membre de la Coordinadora de Guanyar Alcoi